"T'estimo si he begut", d'Empar Moliner


Els catalans devem ser una gent molt recelosa de les relacions humanes per donar tantes obres que giren al voltant del desengany amorós i de l’estancament del matrimoni. O bé es tracta d’una tendència global, nascuda del món anglosaxó on han proliferat mestres com Raymond Carver o John Cheever, o bé un fenomen generacional, ja que dos autors en la quarantena com Jordi Llavina i Empar Moliner han tractat aquest desànim i fi de festa en els seus dos darrers reculls de contes.

De Llavina i el seu esplèndid Ningú ha escombrat les fulles en parlava en el post anterior. Pel que fa a la cronista de l'Avui, ha fet bé en titular les seves històries amb el nom de T’estimo si he begut, una frase recurrent per definir l’estat comatós de les relacions dels personatges que hi surten: una dona amb el poder de canviar la seva vida per la de les altres, una parella de gais, un grup de matrimonis en vies d’adopció... Tant se val si celebren els vint-i-cinc anys de casats com si són parelles que han començat a viure junts, perquè en un moment o altre de la relació sortiran tots aquells detalls que inicien el conflicte i van deixant un pòsit que, malgrat els esforços per disculpar-se o per oblidar, van desgastant la relació.

Les situacions, però, sempre tenen un punt de ridícul que defineix l’estil que pretén Moliner. Amb el seu histrionisme habitual, potser una mica més contingut que a la televisió o la ràdio pel simple motiu que són paraules, Moliner decideix passar comptes amb les ironies de la vida i amb tot aquell ventall d’actituds i de personatges que defineixen el nostre món actual. El llenguatge també s’hi veu afectat, amb un ús dels barbarismes i de les incorreccions que fa guanyar els diàlegs en proximitat al lector però que converteix els contes en una paròdia o un article d’opinió convertit en literatura. Això mateix fa que traci els retrats dels personatges amb un pinzell massa gruixut, sovint basant-se en tòpics massa generalitzadors i epidèrmics.

En el fons, la gràcia de T’estimo si he begut no es troba en la voluntat sarcàstica de la seva autora, sinó en la presència de tots aquests personatges tristos i una mica patètics que han de suportar tota una sèrie d’ironies que els ridiculitzen als ulls del lector: les feministes que veuen com tot d’homes recullen els premis Dona, la presidenta de l'Associació en defensa de la lactància materna que té un fill adolescent intractable, la Lolita enamorada d'un professor, el matrimoni que vol ascendir socialment... Moliner també critica pràctiques socials com la misèria de l’oficialisme cultural (“La baixa qualitat de la poesia contemporània”).

Ara bé, tot plegat no acaba d’aixecar el vol perquè l’autora no se n’acaba de sortir amb els pressupòsits que la menen a escriure. Quan vol fer servir l’humor negre no passa d’un to foteta bastant inofensiu; quan vol fer literatura la cosa queda una mica aigualida, i no sondrolla el lector quan pretén fer-ho amb finals in media res anticlimàtic com el de “Carta al meu fill biològic”. Amb tot, crec que l’Empar Moliner hauria de deixar d’intentar fer literatura i dedicar-se al que realment sap i demostra sobrerament en un conte com “Els beneficis de la lactància materna”: l’escriptura de guions d’humor. És l’únic moment en tot el llibre que m’ha fet petar de riure, perquè, malgrat tot, els acudits de culs, pits i tites em fan encara ara una gràcia superba. Ja se sap que l’escatologia té una mena d’efecte catàrtic. Les seves ocurrències no haguessin desentonat gaire en una sèrie com Plats bruts, on l’únic objectiu (i ho aconseguien de forma excel·lent) era fer trencar-se de riure l’espectador. Jo li ho agrairia, i així ens estalviaríem tràngols com aquest.

Comentaris

  1. Fa temps que vaig llegir-me'l i em va agradar força. Prefereixo la Moliner escriptora que la televisiva o radiofònica.

    ResponElimina
  2. M´agrada l´Empar Moliner radiofònica, amb les idees clares, punyent, sense pèls a la llengua, divertida i mordaç.
    També articles de premsa.
    Imma

    ResponElimina
  3. Hahah, m'ha encantat l'article David, la veritat és que l'Empar no és gaire sant de la meva devoció, és més, en general no trobo que tingui gaire gràcia, ni radiofònica (estic fart dels "polònios", cada cop més infantils), ni televisiva (herois quotidians... no hi entro). Suposo que per això mai m'he atrevit a llegir-ne res. De moment, i pel què dius, m'ho estalviaré.

    Salut i "mort al borbó" xD

    ResponElimina
  4. Anònim3:14 p. m.

    Avui la veia per TV3 i el calc que hi feia d'en Monzó era quasi perfecte. Llàstima que literàriament el calc no té tanta gràcia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada