"Planisferi lunar", de Jordi Julià


Si bé en les seves anteriors obres l’experiència personal ha significat un cinquanta per cent de la poesia de Jordi Julià (l’altre cinquanta per cent el completava la reflexió intel·lectual a partir de tota una sèrie de lectures que han motivat l’escriptura), a Planisferi Lunar (Premi Mallorca 2007) Julià és més Julià que mai (o més aviat diríem Jordi) pel fort component personal i emocional que recorre tot el llibre. Però no per això hem d’apel·lar a la poesia de l’experiència o a d’altres superficialitats poètiques, perquè malgrat la gran càrrega emotiva dels seus records, aquest testimoniatge visceral de la seva terra (Sant Celoni i altres contrades al peu del Montseny) respon a una necessitat intel·lectual.


Jordi Julià sempre s’ha plantejat els seus poemaris de forma global i reflexiva. Hiverns suaus, per exemple, era tot un homenatge a la dona, mentre que el darrer Principi de plaer reflexionava sobre el desig i les conseqüències d’aquest. Ara, una vegada assolida la maduresa com a persona i poeta, Julià comença a expandir els seus interessos cap a nous territoris. Ara és la desaparició dels mapes personals que conformen el nostre propi món, i que des de l'edat adulta ja només podem recórrer a partir de l'evocació. Els avis, els pares, la ciutat o el poble tal i com els coneixíem desapareixen, es transformen, fan adonar-nos del pas del temps, un dels conceptes més estimats per la lírica de tots els temps. Per això, el llarg poema "En ple desordre" que encapçala el llibre és tan revelador, perquè ens situa en aquest desconcert que el poeta té davant el món d'avui dia, de principis i valors tan diferents als que recordava de la seva infantesa.

A Catalunya, a més, aquesta transformació ha anat lligada a una pèrdua de valors sobre la llengua i el comportament de la seva gent. El pas del món rural a l’urbà ha estat, en segons quins indrets, brusc i traumàtic . Julià pren el paper que li pertoca al poeta, és a dir, el de denunciant (“Ara és com l’estranger en un país nou / que ningú entén quan diu els mots dels seus”) i el de procurador de la memòria. Això significa que ha de remetre’s al món de la infantesa, és a dir, al llenguatge matern, a totes aquelles paraules relacionades amb el camp i amb una forma de vida a punt de desaparèixer. Julià se sent amb l’obligació moral de recuperar tot aquest material, i per això s’esmerça en un treball lingüístic esforçat i brillant, que resumeix en quatre paraules en l’epíleg del llibre. I, és clar, el poeta ha de refer la seva memòria per recuperar tot aquest llenguatge. La nostàlgia, doncs, és usada sàviament, com a aliada de la intel·ligència, i el poeta de Sant Celoni torna a demostrar (una vegada més) la seva alçada com a intel·lectual, com a poeta i com a persona.

Ni aquest paisatge
La font, el rierol i la riera,
la carena, aquell bosc, marge i camí.
Els límits del record emmotxocats
en una bola de paper, amanosa,
que es van llençar ben lluny, amb tota l'ànima,
i és dins del fosc d'una era sideral:
flota dins de l'espai, va degradant-se,
fins que entri al forat negre que la torni.
Ara, feta un rebrec, entre els meus peus,
llesta per ser xutada (i trenta anys més),
per trepitjar-la (humil i resignada
com la mare que haurà perdut el fill),
o obrir-la (com qui trenca un ou antic
amb dits porucs i matussers d'infant)
i veure un nen que no em coneix, si em miro,
ni aquest paisatge.


Comentaris

  1. Anònim3:49 p. m.

    El llibre de Julià és molt bo, i en Pere Ballart li va donar la màxima puntuació, a l'AVUI. Em reafirmo en l'excel·lència de l'obra: avui el crític putrefacte de la Vanguardia Jordi Galves li perdona la vida. Que algú com ell sigui crític d'un diari (i d'un diari com La Vanguardia) ens dóna la mesura de com van les coses en aquest país

    ResponElimina
  2. Anònim3:50 p. m.

    Ah, i em descuidava encara una cosa: Julià ha tocat totes les tecles poètiques. Jo em vaig sentir molt impressionada amb el seu llibre que firmava Alexandra March. Segur que al Galves li devia fer molta ràbia, aquell llibre. Alba (Granollers)

    ResponElimina
  3. Anònim4:39 p. m.

    no entenc a quina necessitat intel·lectual es refereix vostè al final del primer paràgraf.
    ni com imagina vostè sense saber res de la biografia de l'autor que se li han mort parents; tampoc no sé quina importància (més enllà de que puguem acompanyar-lo en el sentiment) podria tenir això de cara al valor del llibre en el cas d'algú que va colar un llibre com a escrit per una dona.
    no sé entendre que es perdin valors "sobre" la llengua i el comportament. suposo que vostè volia dir que es perden mots (i Julià ens els salva, cosa que d'altra banda fa molt de temps que es fa, miri Ruyra i Espriu) i valors ètics. però aquesta preposició se'm fa esotèrica... alhora que la proposició em fa pensar que vostè fa oposicions a columnista de La Vanguardia.
    ¿per què el paper que li pertoca al poeta és el de denunciant? ¿pel pas del món rural a l'urbà? ¿a aquestes hores? d'això ja en parlaven Josep Pla i J.V.Foix, entre d'altres. si llegeix Raymond Williams, de fet, veurà que els poetes anglesos del segle XVII ja emetien queixes semblants. i, a més, veurà com queixes semblants eren el cotext adequat per tal de perpetuar unes condicions de vida degradades, d'explotació inhumana.
    d'altra banda, vostè lliga la recuperació lèxica amb la memòria. de fet, diu vostè que el poeta ha de refer la seva memòria per retrobar aquest llenguatge i ho lliga amb la nostàlgia (que no és pas la malenconia, no sé si m'entén). és a dir, es tracta d'enyorar la infantesa. una infantesa que, havent nascut Julià (o Jordi, si vostè troba) el 1972, ¿vol dir que és gaire rústica i dialectal?

    ResponElimina
  4. Al darrer Anònim (crec que trauré aquesta opció, quin embolic): no es tracta de "vomitar" memòria i quedar-se tan ample, com fan malauradament molts poetes, sinó d'una voluntat d'utilitzar-la com a matèria de reflexió sobre la vida, sobre l'existència, més enllà de l'anècdota personal. Que és el que fa en Julià, més enllà de la seva biografia: té raó, aquí m'expresso malament quan dic "imagino que la mort de persones properes que formen part de la seva vida han suposat aquella reflexió que li arriba a tothom en un moment o altre sobre la fi d’un món personal". Em referia a que en Julià, observant-ho en si mateix o per si mateix (tant se val perquè ho desconec), n'extreu les conclusions que a continuació expresso en genèric: "Els avis, els pares, la ciutat o el poble tal i com els coneixíem desapareixen, es transformen, fan adonar-nos del pas del temps, un dels conceptes més estimats per la lírica de tots els temps." Pel que fa a la resta, què vol que li digui, entraríem en l'etern debat de l'estat del català. Jo crec que, tot i essent jove, en Jordi Julià ha vist com es perdien moltes expressions populars i lingüístiques, com tots nosaltres n'hem estat testimonis. N'hi ha que hi veuen el got mig ple (els del barceloní xava i barbaritzat, vull dir, castellanitzat) i els del got mig buit. En tot cas, és només un recurs del poeta per bastir el seu món, per recrear el passat, o el record del passat, que no ve a ser el mateix. Escolti'm, em sona el seu to de queixa d'altres ocasions: no serà vostè en Columbus Palumbus, és a dir, en Joan Todó, amb qui vaig coincidir a la facultat? Simple curiositat.

    A l'altre Anònim (Alba, de Granollers): no he llegit la crítica d'en Galves, però no em sorprèn. La seva actitud amb els autors catalans va del menyspreu i l'estirabot a la condescendència. Poques vegades hi he llegit grans lloances, i en algun cas els he fet cas i m'he penedit: resulta que eren o bé col·laboradors o bé amics o coneguts.

    ResponElimina
  5. einnggg!!!???
    certament, vam coincidir a la facultat (una abraçada!), i certament el seu bloc no m'entusiasma, ho sento, tot i que tria vostè bé els temes (d'altra banda, com a lector i/o espectador no m'agrada assistir a intercanvis d'afalacs, per això evito caure-hi quan els lectors són els altres, i per tant quan callo atorgo, o si vol quan atorgo callo, i si dic alguna cosa és perquè no hi estic d'acord; suposo que amb "to de queixa" vol dir això); certament escric en caixa baixa i amb tractament de vostè (coses fàcils de canviar i ocultar si un vol, no sé si m'entèn). però sento dir-li que no, que l'anònim d'aquest comentari no sóc jo. em sento com jordi llovet en llegir certa pàgina de l'últim llibre de vila-matas. gràcies, però, per atorgar-me un estil (i, per cert, una disponibilitat de temps, diners i aparells informàtics; no sap vostè com m'està mirant la bibliotecària) que jo no asseguraria tan ràpidament que tinc, i per fixar-s'hi prou en el meu blog com per saber qui sóc i saber que el títol és una pífia ornitològica, i va a l'inrevès.
    sort!

    ResponElimina
  6. Gràcies, J.T., per l'aclariment; lamento la confusió. I sigui dit de passada, a vostè, a l'anònim i a la resta de lectors i lectores: ja siguin queixes, desgreuges o discrepàncies, sempre són benvingudes al llunÀtic. Això no vol dir que hi estigui d'acord ni que no estigui disposat a encetar una discussió (des del respecte i l'argumentació, és clar)...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada