"Ningú ha escombrat les fulles", de Jordi Llavina


Un alè autumnal, més enllà del motiu de les fulles caduques que ornamenten la portada i el títol, travessa el primer recull de contes de Jordi Llavina, que amb dos poemaris de qualitat ha reorientat la seva carrera literària. Tanta tardor és deguda al to de l’obra, un catàleg de relacions humanes en els seus pitjors moments, totes elles abocades a la mort, la separació o el desencís pel record d'un passat massa llunyà i que no té res a veure amb el present. És així com les coordenades estilístiques i temàtiques dels seus poemes troben una extensió en el conte, amb l’avantatge de poder endinsar-se encara més en els petits detalls, en els gestos aparentment intranscendents que, al capdavall, acaben per contenir les veritats de les històries.

Si bé Llavina es mostra com un narrador contingut, enderiat en la descripció minuciosa de les banalitats de la nostra vida quotidiana (tot un desplegament sensitiu i en ocasions nostàlgic o evocatiu), el to del llibre va creixent en petits esclats d’emotivitat, fent que els personatges siguin cada vegada més propers a la veu narrativa, potser en la recerca d'una major intimitat. Al començament hi trobem uns quants relats escrits en tercera persona i protagonitzats per una dona jove que ha perdut la feina (“El segell”), un home madur que viu un adulteri, diguem-ne, complicat (“El senyor Raburé i les bessones”) o un ancià vidu (“Cap de mort”). A partir de “A l’oest de Míkonos”, però, el to del llibre canvia, i Llavina hi introdueix una subtil ironia que fa obrir alguna finestra d’aire fresc a tanta olor de resclosit, de fulles podrides. A més, aquest darrer és un relat sorprenent i molt ben escrit, malgrat la possible obvietat que pugui amagar la història. Ara, sovinteja la primera persona i augmenten els protagonistes masculins que voregen la quarantena, molt propers al propi autor i que reflexionen en veu baixa, menjant-se moltes paraules i donant per entès moltes coses que només podrem descobrir a través d'aquests petits detalls que referíem anteriorment. L'economia de sentit, però, es veu compensada en un ús ric i gairebé luxuriós de la llengua, un treball que oscil·la entre la tradició i la realitat sense que esdevingui forçat.

Els relats següents avancen decididament cap al lirisme dolorós que, com una tempesta que es congria lentament damunt nostre, esclata de cop i volta amb un llamp encegador. Si bé el trobo massa llarg –i, personalment, la narració de somnis sempre se m’ha fet molt carregosa-, “Ull de tigre” fereix malgrat el final anticipat al llarg de la narració. “La boca de la balena” és un exercici excel·lent de transmissió de la memòria confusa del protagonista al propi lector, que acaba igual de desconcertat davant la barreja del temor i el desig que li provoca ensopegar amb una dona del passat. Finalment, “El viatge de noces” és el colofó amb una història que tentineja en l’abisme del tremendisme adolescent (és la història de dos joves enamorats de la mateixa noia) però que excel·leix per la maduresa de les seves pàgines finals.

El contrapunt a tants sentiments descoratjadors de solitud, ressentiment, nostàlgia i resignació el posa el darrer conte, “Mig dia i una nit a Limeuil”, una bellíssima narració descriptiva de l'Aquitània que opta per un tempo pausat, gairebé congelant l'acció per delir-se amb tots els detalls que la natura circumdant li ofereix -no en va l'autor cita per boca del narrador el francès Julien Gracq, mestre del paisatgisme literari. La vida s'alenteix lluny de les misèries de la quotidianitat, i la tenebra de la nit que vesteix d'ombres la cambra del motel, es converteix l'endemà en una finestra per on vessa la llum del sol i en l'arribada d'un nou dia, "carregat de promeses", al costat d'un cos jove i estimat. Una bella i commovedora metàfora per tancar el millor llibre de la literatura catalana que he tingut el plaer de llegir aquest any que se’ns escola. Potser ningú ha escombrat les fulles del jardí, però ja sabem d’algú que s’ha entretingut a mirar-se-les detingudament.

Comentaris

  1. Bon dia!
    Un bon llibre, com els seus 2 llibres de poesia: La corda del gronxador i Diari d´un setembrista.
    Una crítica ben detallada, conte a conte. M´ha agradat molt NINGÚ HA ESCOMBRAT LES FULLES, per l´estil, el ritme narratiu...
    Dóna un cop d´ull a La màquina d´espavilar ocells de nit d´en Jordi Lara, uns bons relats sobre un tema díficil de fer-li un lloc entre nosaltres.
    Gràcies
    Clara

    ResponElimina
  2. Hi estic molt d'acord, David, amb el que dius del llibre del Jordi Llavina i et convido -si et plau, és clar- a llegir el que jo en vaig escriure ara fa uns mesos a http://castellsdecartes.blogspot.com/2008/06/ning-ha-escombrat-les-fulles.html
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. "Limeuil" és en francés; en occità és "Limuèlh".

    ResponElimina
  4. "un catàleg de relacions humanes en els seus pitjors moments" -> discrepo, i el conte de "la veïna"? i el de "mig dia i una nit a Limeuil"? I el de "la marca"?

    ResponElimina
  5. "És així com les coordenades estilístiques i temàtiques dels seus poemes troben una extensió en el conte, amb l’avantatge de poder endinsar-se encara més en els petits detalls, en els gestos aparentment intranscendents que, al capdavall, acaben per contenir les veritats de les històries.": totalment d'acord.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada