"Llei d'estrangeria", de Manuel Forcano


És curiós que la majoria dels premis Carles Riba m’intimidin, fins i tot quan es tracta d’obres d’autors que altres vegades he llegit amb més delit (com m’ha passat amb L’arrel i la pluja, de Txema Martínez). Potser per això El tren de Bagdad, el primer poemari de Manuel Forcano que li llegia se’m va fer àrid i lluny dels meus interessos. L’esmena, però, arriba amb el seu darrer poemari, Llei d’estrangeria, que m’ha passat amb el gust d’una fruita exòtica, delicada i novedosa.

Parlant d'exotisme. Forcano és un estudiós de l’hebreu i l’arameu, així com de diverses cultures orientals, que juntament amb l'amor pels clàssics grecoromans, el Mediterrani com a filosofia i la preocupació pels conflictes entre orient i occident d'avui dia conformen l'atractiu adob perquè creixin els seus poemes com a flors salvatges. Si al llibre premiat amb el Carles Riba parlava dels seus viatges, aquí pren el concepte de l'immigrant per parlar de l'exili amorós, del rebuig físic i emocional.

A partir de tots els referents esmentats Forcano es dedica a bastir un cant malenconiós, alhora que saborós i càlid, dedicat al desig, l'amor i el plaer (en teniu un bon exemple a la Tinta Xinesa d'en Biel). L'originalitat de la seva proposta ofereix poemes com "La nostra història", on utilitza la història de la humanitat per descriure el tempo d'una relació amorosa, o "Leptis magna", on compara la nostra ànima amb una ciutat antiga, que sempre li resta l'esperança de ser petjada de nou després de l'abandonament.

Tot plegat acaba conformant un catàleg de sentiments i emocions explicades a través de l’olfacte, el tacte i el record, que per si mateix funciona com un país llunyà i exòtic. Precisament, aquesta fisicitat, aquesta geografia de terres remotes és la millor imatge que defineix la poesia de Forcano. Potser Llei d’estrangeria no tingui una estructura tan treballada com El tren de Bagdad ni hagi guanyat un premi tan prestigiós com el Carles Riba, però segurament suposi la confirmació que Forcano té no només la seva pròpia veu poètica, sinó el seu propi univers, capaç de seguir establint paral·lelismes entre la realitat i l’àmbit intel·lectual del poeta, que es mostra en tot el seu vigor i nervi.

Comentaris