"Historia abreviada de la literatura portátil", d'Enrique Vila-Matas


Ara ja sabem que ser Vila-Matas significa escriure sobre la vida però des de la imaginació, interessar-se per les anècdotes literàries per a fer-les transcendents, emmascarar-se però en el fons parlar més d'un mateix del que es voldria. Ara sabem que Enrique Vila-Matas és el mentider més honest i divertit de la literatura espanyola, però l'any 1985 no sé pas si un llibre com Historia abreviada de la literatura portátil podia trobar lectors avesats a aquestes particularitats. El que sí sospito és que aquesta mena de ficcionalització historiada d'un efímer moviment literari (la “conspiració shandy”) és la demostració que Vila-Matas pren els conceptes aquí exposats com a base de la seva pròpia obra artística. Si no cenyint-s'hi de forma estricta, sí com a esperit joganer, inconformista i original. És a dir, un punt de partida des del qual no tenir por per bastir els arguments enrevessats i exigents de novel·les com El mal de Montano o Bartleby y compañía.


D'entrada, l'autor busca la complicitat del lector a través de les convencions assatgistes, ja que Vila-Matas es documenta per escriure aquesta "història", i ho podem corroborar dirigint-nos a les darreres pàgines del llibre, on una bibliografia exhaustiva ens presenta l'origen dels textos que se citen constantment. Segons ens explica, formaven part de la "conjura shandy" noms tan heterogenis com Marcel Duchamp, Scott Fitzgerald, Walter Benjamin, García Lorca o Georgia O'Keefe. Calia que l'obra artística del shandy fos portàtil (que no pesés i es pogués dur en un maletí) i que aquest fos una perfecta màquina soltera. D'altres trets shandy eren la sexualitat extrema, l'esperit innovador, l'absència de grans propòsits, la insolència, una tensa convivència amb el doble, la simpatia per la negror i el nomadisme infatigable. Per l'època en què sorgí, 1924, podem entendre que es tracta d'una altra ocurrència avantguardista, però Vila-Matas té l'habilitat de recrear el moviment des de l'interior, amb un estil d'escriptura gens acadèmic que s'adapta als pressupòsits, i sembla llavors que un shandy hagi redactat aquesta història que se sustenta en fragments de testimonis.

Si bé el shandisme és una gran broma, Vila-Matas és el bromista principal de la funció. El lector es veu obligat a seguir el fil narratiu tentinejant en la corda fluixa de la veracitat, sabent que en qualsevol moment l'escriptor la hi pot jugar, si és que no ho fa ja des del començament. Per això el llibre esdevé una novel·la amb forma d'assaig, que juga de forma extrema amb la realitat, de forma insolent i original, reflexionant sobre els preceptes de l'escriptura tal i com fa en les seves obres següents. Els mateixos textos que Vila-Matas extreu de Tzara, Klee o Sylvia Beach formen part d'una reelaboració, d'un joc intertextual que acaba conformant la gran mentida. Vila-Matas retalla i enganxa a plaer, i fonamenta l'engany literari sobre veritats extretes de context. Una forma més d'encarar la literatura, que més endavant aplicarà a la seva pròpia memòria i experiència, fent-nos ballar entre la realitat i la ficció.

I malgrat la brevetat de la proposta (122 pàgines), no n'espereu una obra fàcil o assequible: Enrique Vila-Matas és un inconformista, l'últim (o el primer, segons com ho mirem) dels shandys, una perfecta màquina soltera (per la capacitat d'abstracció que dedica a la seva feina), treballador infatigable (un altre dels trets que destaca en els shandys) i bromista a vegades incomprensible, que apel·la al sentit reflexiu i joganer del lector. És a dir, al que sap que titular un llibre amb un apel·latiu historiogràfic no té res d'acadèmic i sí molt de bretolada.

Comentaris

  1. Cristina9:05 a. m.

    No m'acaba de fer el pes, en Vila-Matas, però potser provaré amb aquest a veure què tal.

    ResponElimina
  2. Aquest me l'apunto! "Bartleby y compañía" va ser el primer que vaig llegir d'ell i em va fascinar.
    Tinc a punt de começar "El Mal de Montano".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada