"Cent mil déus en un cau fosc", de Lluís Calvo




En el seu moment em va impressionar El buit i la medusa (Proa, 2002), poemari que revelava una proposta fresca i potent. La llengua abrusadora que gastava i la torrentada de versos sempre tenien una coartada temàtica sorprenent, nascuda d’anècdotes històriques o científiques. D’altra banda, també la ciutat contemporània li oferia temàtiques i llenguatge. D’aquesta manera el poeta es convertia en testimoni i narrador de la realitat a través de llargs poemes en art major i frases subordinades, que tenien com a objectiu una reflexió profunda, de vegades mancada d'un sentit unívoc, però amb uns resultats que corprenien el lector que s’arriscava a abocar-se en aquest buit del títol. En certa manera, l’exercici d’alguns dels seus poemes em va recordar un llibre del meu admirat W. G. Sebald, Del natural, l’única vegada que l’alemany ha emprat el vers.

Pel camí, la poesia de Calvo s’ha anat revestint d’un gust cada vegada més accentuat pel llenguatge barroc i obscur, i per un sentit críptic amagat rere una realitat decebedorament clara. Aquest exercici, que va abandonar parcialment en l’excel·lent Última oda a Barcelona (escrit a quatre mans amb Jordi Valls), és al meu entendre una opció estilística que dificulta la nitidesa de la recepció d’alguns dels seus nous poemes que conformen Cent mil déus en un cau fosc (Premi a Cadaqués Rosa Leveroni del 2007) i perjudica el resultat global, no tan brillant i rodó com el llibre que abans citàvem. Personalment, sóc partidari de cercar l'estilització i la concreció del llenguatge sense que això signifiqui una simplificació de la proposta ni que el sentit sigui mès diàfan (Feliu Formosa és un brillant exemple d'això que dic). Deixem de banda, però, les consideracions personals i parlem exclusivament del llibre: malgrat tot, el verb i les reflexions del poeta continuen essent potents, i el resultat és prou digne de l’esforç que Calvo s’ha plantejat realitzar. Es tracta d’un poemari dens i inquietant que despulla la realitat de qualsevol artifici màgic o demiúrgic, deixant en carn viva les contradiccions de la vida; d’aquí que es proposi des del títol tancar els cent mil déus en un cau fosc. Per plantejar-ho, obre el poemari amb dues mostres de superstició que, ja sigui en l’àmbit rural (“El fat infaust d’en Pere Pincaró”) o urbà (“Llegendes urbanes”), desemboquen en l'instint de la por (“La por no és pas aquí”, “Sóc qui et venera en la por”). L’home, quan els déus són tancats, no té on agafar-se i la vida es converteix en quelcom més difícil (“Equivocacions”) i més incomprensible que la mateixa literatura (“Demòcrit i la pluja”: “I tanco el llibre quan el món, inhòspit / es desintegra en signes que no entenc”). La memòria ens ajuda a recordar qui érem (“Cap als molls”), però no a entendre qui som ni per què la nostra conducta és tan previsible i semblant (“Perspectiva”).

Poques vegades en Calvo se situa al capdavant del jo poètic si no és per esdevenir testimoni de la realitat que l’envolta, però això no vol dir que no pugui aconseguir grans moments lírics, com el final de “La ràbia dels gossos”, un dels poemes més tristos i bells de tot el llibre. A partir d’una anècdota relacionada amb el científic Louis Pasteur, Calvo realitza un exercici de reflexió sobre la bondat d’algunes accions altruistes, que guanyen sentit al cap del temps.

La resta dels poemes segueixen les mateixes coordenades, aplicant aquesta mateixa mirada damunt diversos aspectes de la nostra conducta (la inutilitat dels llibres a “Obres”, la línia prima entre el desig i la mort a “Els jardins d’Eros i Tànatos”, el sentit de la poesia a “Neutrins”...) i arribant a unes conclusions desoladores, però que curiosament tranquil·litzen la consciència del poeta pel que tenen de reveladores: “El món és l’ombra absent, que gira i roda. / ¿Salvar-nos? ¿Fondre el vent? Tan sols partir. (...) I és sempre en les grans pèrdues quan un / abraça, en vida, l’únic guany del temps.” (“A la ciutat del Sud”).

La densitat dels seus poemes permet que es rellegeixin i se n’extreguin constantment noves lectures, plenes de textures i sabors, encara que en aquest cas siguin obscurs i aspres. No és Lluís Calvo, doncs, un poeta fàcil i per a tots els paladars, però sí una proposta interessant per a qui busqui sentit més enllà de l’epidermis de la bellesa en abismes, caus i lletjors que poblen la nostra realitat. Potser s’endurà més d’una sorpresa.

Comentaris