A voltes amb els blogs


Anònim, comentant aquest article:
El felicito, però de tota manera no hi estic d'acord. Vull dir: la institucionalització comença en la pròpia antologia, i en el gest de passar a llibre els blogs. És quan apareix el llibre que el tema es desvirtua. Perquè ni un blog és un llibre ni un llibre és un blog, per molt que segons qui ho vulgui emprar per sanar les frustracions, o fer-se una carrereta. si després en fan un premi (i, d'altra banda, no veig quin mal hi ha que li donin a un "nouvingut"; vostè no ha sigut mai un jove escriptor?) i no li donen a vostè, o a l'Ibàñez, quin mal hi ha? Només escriuen per a això?


Resposta del llunÀtic:
Benvolgut o benvolguda anònim, com em molesta dirigir-me a un fantasma. No crec que publicar un llibre pugui ser considerat "institucionalització" quan avui dia hi ha un munt de petites editorials i segells d'autoedició allunyats de lobbies, partits polítics i altres mandangues. És més, es tracta d'una altra extensió del fenomen blog, dels participants d'aquesta escriptura lliure que, sense ajuda de ningú, per pur interès d'un editor que veu en nosaltres un producte interessant, ens veiem en paper. I és una escriptura lliure, no pas de normes i de suports, sinó deslligada de qualsevol meritocràcia i nepotisme cultural, que s'estila massa per aquests indrets.
El fet que premiïn un nouvingut de l'àmbit de la corporació radiotelevisiva (icat.fm), amb tot el que això implica, em recorda els Premis Planeta que, sempre mirant de cara a la galeria, trien com a guanyadors noms que saben que arrossegaran gent. És una aposta a cavall segur que no té en compte el treball que altra gent ha fet des de fa temps, el respecte que s'han guanyat entre els internautes, ELS VERTADERS PROTAGONISTES DE LA CATOSFERA, lectors i escriptors alhora. No pas un jurat format per gent molt respectable en els seus respectius afers però que potser no s'han acostat mai a un ordinador, no saben res dels blogs i es mouen per altres criteris menys rigorosos, al meu entendre. Premiar un blog no és feina fàcil: significa seguir-los durant un temps, veure'n la seva composició feta de mil retalls, copsar l'estil que l'autor va desplegant al llarg del temps. És una teranyina que cal mirar des de la distància, perquè els fets puntuals poden estar bé, però no defineixen el blog en si mateix.
I sigui dit tot plegat amb respecte per en Jordi Cervera, a qui no conec ni personalment ni professionalment, malgrat saber que té una llarga trajectòria com a escriptor. Però això no vol dir que faci un blog i que en quatre dies ja sigui un blog collonut només per ser qui és...

Anònim:
És que la institucionalització no ve pel pas al llibre. El pas al llibre és un falsejament i prou: sense links, sense comentaris, sense imatges... És com si em volguessis fer creure que una pel·lícula és un guió. La institucionalització ve del caràcter antològic. Es diu: la blogosfera catalana literària és això. I no allò altre. Recorda, tú que tens estudis, què és una antologia. Si ara us queixeu, ho sento molt, però sembla que us penseu que vosaltres en teníeu l'exclusiva i heu descobert que no.
Respecte al caràcter fantasmal, el meu o el de l'altre anònim: és una opció que tu em deixes. I que per tant jo puc escollir. Per covardia, sí. i què? Ara vés i queixa't del mateix a tots els anònims que et donen la raó, et feliciten, etc.

llunÀtic:
Veuràs, anònim: dels 130 textos que es van presentar, 100 van ser els escollits. És a dir, més d'un 70%. I la selecció es va fer per manca d'espai, no pas per seleccionar els màxims representats d'algun corrent o d'algun concepte. No ho considero, doncs, una antologia en el sentit estricte, en el dels estudis literaris.
Pel que fa a la gestió o promoció de la Catosfera, no es tracta de tenir l'exclusiva; es tracta que la catosfera, les Jornades i el llibre l'hem fet entre la majoria de components de la mateixa Catosfera. Siguem 100 o 200, estic convençut que tots ens vam sentir una mica part de l'explosió blogaire. En canvi, els premis els organitzen, els decideixen i els entreguen uns GESTORS, un grup de gestors culturals que han trobat en els blogs un indret nou on provar de fer negoci. I això no és el mateix que voler ser llegit i publicat: jo no monopolitzo ni pretenc controlar un suport cultural, només el vull fer servir per transmetre la meva veu, els meus escrits i per ser llegit. I, a més, també em converteixo en lector dels meus lectors, encara que sigui en el format del llibre i no em permeti comentar. És el mateix que proven de fer els escriptors en un negoci, l'editorial, on hi ha una sèrie de gestors culturals que ja fa anys que acoten, delimiten, restringeixen, seleccionen i marquen tendències. Això és del que em queixo amb iniciatives com els Premis Blocs Catalunya, i no té res a veure amb què em premiïn. De fet, m'interessen molt més els premis de poesia (que pràcticament no publico al blog) més que no pas el reconeixement pel llunÀtic, que em serveix com a dietari literari, on millorar com a escriptor, on créixer expressivament i on rebre crítiques al meu estil. I si em serveix perquè valorin la meva feina i m'ofereixin propostes de col·laboració com m'ha passat, millor que millor. Ara bé, jo no m'aprofito de la feina dels altres, només de la meva pròpia.

Anònim:
[Predata: serem anònim2 en tant que la identitat internàutica no ens representa. Havent llegit "Cultura y simulacro" de Braudillard, no cal dir més perquès]
Amb tot respecte, no entenem quina és aquesta "llibertat digital" (ai!) que tant esmenten. ¿Potser quan s'escriu en una llibreta, -Moleskine, Miquelrius o de la botigueta xinesa- hom es troba sota alguna dictadura? ¿On rau aquesta llibertat quan tots estem sotmesos al wordpress o el bloger de torn, independentment de la pretesa i enganyosa gratuïtat del servei? D'acord, vós ens direu que aital llibertat es troba en la independència amb el lobby editorial -més raó que un sant-, però llavors confonen llibertat d'escriptura i de difusió, la qual no té cap filtre de qualitat sinó el jurat del technorati de la quantia, i acaben cometent els mateixos tics autoritaris que denuncien: presentacions ubi et orbe, promoció endogàmica dels "catosfèrics", recerca de reconeixements premials atorgats entre els partícep... Perdoni que li ho digui, però ens recorden els nens d'escola quan es queixen que els grans els han robat la pilota. Sí, què dolentots!, però jugant amb les mateixes regles del joc: la publicació llibresca. O vol dir que, si el senyor 62 o el senyor atzavara, d'haver-los ofert el mateix projecte, haguessin marxat a casa seva amb un pam de nas? Encara més, ¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?
En definitiva, saben què?, els textos inclosos a l'antologia -llegida, és clar- també recorden aquells escriptors de diumenge de què parlava Josep Pla. La diferència és que ara s'autoediten quan volen i reben el reconeixement no pas de la meritocràcia, sinó la mediocràcia. I és que hi ha qui vol ser escriptor peti qui peti i qui vol escriure i prou.

llunÀtic:
Benvolgut anònim, cada vegada m'ho deixes més fàcil i et contestes a tu mateix. Els blogs no són un suport d'escriptura com una Moleskine, sinó un suport de publicació. I, com en el món
editorial, tot el que es publica no és bo, només una part considerablement petita. O ara em diràs que tots els editors tenen un nas finíssim i no hi ha llibres que més valdria no haver
publicat? La llibertat del blog consisteix en l'absència de filtres. Això vol dir que tothom pot publicar, sense restriccions, i que són els lectors qui decideixen la qualitat del que volen llegir.
"¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?" I tant. És el que hem fet, el que ens critiques i que passo a comentar-te.
Una altra cosa és que el blog es publiqui en paper o no. Per a mi, és com els suports musicals: cassette, vinil, CD... Un blog o blogs que despertin l'admiració o l'interès d'un editor i els
vulgui publicar és un tipus d'edició ben diferent de l'habitual, en el qual un aspirant a escriptor abans ha de guanyar un premi o passar per mil lectors de l'editorial, o bé conèixer a algú de
dins que li faci saltar algun dels filtres. El blogger no, el blogger ja ha estat publicat, ja té uns lectors, ja ha estat llegit i judicat, i així la publicació en llibre és com un segon pas natural, que si no existeix doncs no passa res. D'aquí que cregui que la publicació en llibre és ben normal. La promoció que n'hem fet és un acte estrictament editorial que s'ha de fer quan entres en el cicle de la publicació. O no ho fan la resta d'escriptors quan publiquen un llibre? Potser ets tu qui confons el concepte de llibertat. Jo ho tinc molt clar: tothom és lliure d'escriure però no d'editar. El blog és llibertat d'edició. Un escriptor comença a escriure per si mateix, però també vol ser publicat. O ara m'ho negaràs?
Finalment, pel que fa al comentari d'"escriptors de diumenge", em sembla despectiu i un argument a la defensiva. Veus? És això el que em molesta, que els editors i els crítics tenen sempre la darrera paraula per dir qui és escriptor i qui no, en una postura messiànica que no admet rèplica. Bé, què hi farem; ara, per sort, tenim els blogs per cridar la seva atenció des d'un altre canal, no pas els habituals. No es tracta de ser escriptor "peti qui peti", es tracta d'aprofitar els recursos que se'ns posen a l'abast. Qui et diu que d'entre els blogs no en surtin bons escriptors de futur? Però és clar, com que tu no hi creu en ells, sempre consideraràs que són uns aficionats amb ànsies de transcendència. Ho torno a repetir: en el món editorial també hi ha molts escriptorets i escriptoretes que malgasten fulls de paper. I considero que si un blog arriba al paper és perquè un editor l'ha seleccionat, per molt que els bloggers volguem passar-nos al paper. És a dir, a priori està a la mateixa alçada que qualsevol altre escriptor sense blog. Perquè per a mi, i encara sembla que no ho hagis entès, el blog no és el mateix que l'editorial, no parlo pas de substituir-les, sinó d'arribar si s'escau als suports tradicionals després de demostrar la vàlua en el suport del blog.

Comentaris

  1. Hola David! Aquesta dialèctica em recorda als diàlegs dels millors filòsofs o oradors grecollatins, que sabien donar bons arguments als seus oponents. Quan un grup d'escriptors busca obrir-se camí al marge de les capelletes, sempre troba en el seu camí veus crítiques perquè formen part d'aquests món sectari i del nepotisme cultural.

    Gràcies.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. David l’encerta quan afirma que els blogs són una eina de publicació i no solament una eina d’escriptura. Puc assegurar que en el món editorial hi ha infinitat de formes d’autoedició més o menys encoberta, però això no vol dir que els llibres autoeditats siguin més o menys bons; també que hi ha editors que publiquen qualsevol cosa de qualsevol manera i després fan conferències sobre quina cosa sigui editar, etc.

    Mantenir un blog crea llibertats i servituds, però depèn del grau d’implicació de l’autor i són d’un ordre diferent a l’edició en paper. Mantenir un blog no consisteix tan sols a anar publicant coses: si hi ha el desig de compartir unes experiències, cal estar atent a les reaccions que pugui suscitar.

    Que els blogs es puguin publicar en —jo diria, més aviat, traduir al—paper significa simplement que es tracta d’una escriptura digitalitzada i no d’escriptura —o literatura— digital. Però això ja ho sabíem. Encara que també es pot fer literatura digital amb blogs; és a dir: literatura pensada des de l’entorn digital i que no sigui possible traslladar-la a un altre suport. D’altra banda, diria que la noció d’hipertext és més complexa que no despatxar-la amb una sinonímia amb la paraula enllaç.

    En qualsevol cas, el major mèrit de La catosfera literària és que es tracta d’una mostra representativa de les formes d’escriure literatura o sobre literatura a la blogosfera. Particularment, a mi no em molesta gens que em titllin d’escriptor de diumenge perquè en el meu cas és veritat: escric els apunts a casa, mai a la feina, i si puc compartir reflexions sobre el món del llibre i les meves lectures és perquè hi dedico una part del meu temps lliure. Com ja he comentat alguna vegada, sóc un llibreter que blogueja i no un blogaire que llibretereja. I em sembla que és aquest gust per compartir la petita parcel•la de coneixement a la qual pot accedir cadascú on rau un dels principals atractius dels blogs: amateurisme en l’escriptura però des de l’experiència. Això no vol dir que no hi hagi altres tipus de bloguerisme, perquè la blogocosa és tan complicada que resultat molt difícil posar-se a definir-ne les tipologies.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  3. sospito que quan l'anonim-baudrillard citava laura borràs el que volia dir és que, si és imprimible, NO és hipertext. o sigui, que l'hipertext NO és imprimible. cosa que és certa. el Llibreter ho ha entès (d'aquí ve la idea de "traduir"), pel que veig, el Llunàtic no. per exemple, els comentaris. hi ha blogs on només entro si algú ha comentat el post, per veure què diu el comentarista. per veure, li seré sincer, si hi ha brega. vostè porta dos dies procurant-me un plaer que feia temps que no trobava per aquí. hi ha blocs que em van bé pels seus enllaços.
    el que no em crec és aquesta mena de somni americà que vostè ens ha descrit sobre la llibertat de difusió en els blogs. ni la història de les capelletes (que, naturalment, sempre són els altres) en el món editorial. ho sento, però no m'ho crec. i sé que vostè tampoc no s'ho creu. tots dos ho hem sentit això abans, sap? no em vingui, ara...
    p.c.

    ResponElimina
  4. P.C., ets lliure de creure el que vulguis, només faltaria. Així que jo també, sóc lliure de creure en aquest somni que estic vivint, així que sí, m'ho crec, i et vinc ara.
    Respecte a l'entreteniment que t'estic donant m'alegro molt. Així com els jubilats es passen el dia mirant les obres, tu observes com l'anònim i jo construïm les nostres dialèctiques... Si et sóc sincer, prefereixo estar esmolant la paraula a l'altra banda de la tanca, i no actuar com a observador que de tant en tant només diu alguna cosa per criticar com treballen els obrers, i que ja no ho fan com en la seva època. Però endavant, només faltaria.

    ResponElimina
  5. Mare de Déu, quina tensió. Com a participant de "La Catosfera literària" només puc dir que n'hi ha que simplement escrivim pel plaer de fer-ho. Si aquest plaer ve recompensat per un "reconeixement" més, a part del que poguem tenir pel simple fet de que alguns companys bloggers ens segueixen fidelment, benvingut sigui.

    ResponElimina
  6. M'encanten les diatribes. No sé si serveixen de gaire (suposo que fonamentalment per retroalimentar-se), però m'encanten. Fot-li fort, Llunàtic! Vaig a buscar un ciri pasqual pèr posar-lo a alguna capelleta... ja procuraré que sigui la més irreverent. ;-)

    ResponElimina
  7. Anònim7:09 p. m.

    segurament tots preferiríem, quan fem una casa, que ens vinguin belles guiris a fer-s'hi fotografies i admirar-se patidifuses, en lloc de jubilats a trobar els errors. però què hi farem, això és decisió d'elles i d'ells... motiu pel qual també existeix aquella cosa anomenada "crítica"...

    ResponElimina
  8. Veig que el llibre aquest de la catosfera literària dóna bastant de si. No res. El vaig haver de tornar a comprar a la llibreria Serret de Vall-de-roures perquè els exemplars que tenia van volar-me de les mans no sé ni com. Avui hi havia llegit el text de llunÀtic a l'atzar i m'he decidit a visitar el seu bloc.
    A mi personalment, això d'escriptor de diumenge no em fa ni fred ni calor. Ja es veu que escric en diumenge. Els altres dies, tot s'ha de dir, em dedico a gèneres literaris banstant més inhòspits i minoritaris. Impracticables per exemple per a qui critica.
    Així és que si segons ell i Josep Pla sóc un aficionat, m'és indiferent. Al meu entendre, la manera de fer literatura als blocs té alguns punts de contacte amb la diguem-ne convencional, però se'n diferencia bàsicament perquè l'emissor té el seu propi mitjà de comunicació i, a la llarga, acaba formant part d'una xarxa d'emissors-receptors que completen el cicle comunicatiu intercomunicant-se horitzontalment.
    En la literatura convencional, la distància entre emissor i receptor. Només falta que n'hi hagi que tenen uns fums que déu n'hi do.
    I xiquets, pel que conec de primera mà, de vegades els qui tenen una anomenada, una posició, etc. són, com a màxim, iguals que els qui no en tenim cap.

    ResponElimina
  9. Triticària, em sembla molt interessant això que comentes de l'horitzontalitat comunicativa. El que passa és que, tal com ells em recriminen (i quan dic ells vull dir els polemistes amb qui he hagut d'anar desgranant la meva argumentació), pateixen per aquesta mena d'"intrusió" en el seu terreny privat de la publicació literària, i per això s'empipen i ens recriminen que fem el salt al paper.

    D'altra banda, em resulta molt interessant la informació que dónes sobre les vendes de LCL 08 per on vius. De fet, no en tenia ni idea de com anava tot plegat. Espero que incentivi a més gent a fer això tan sà d'escriure un blog, i als que ja ho fan a fer-ho cada cop millor. I a llegir-nos i comentar-nos. Per desgràcia, la cultura està desapareixent de l'opinió pública, més preocupada per altres entreteniments més frívols, així que promoure-la per internet i en la nostra llengua no està gens malament.

    ResponElimina
  10. Hola un altre cop.

    El món de l'edició en català és petit i el pastís limitat. Editorials com Cossetània són dinàmiques i estan fent coses des de fora de la metròpoli. Bé: Barcelona és una metròpoli de l'edició... en castellà. En català la cosa és més limitadeta.
    I aquí ja hi som tots: cada u amb la seua capelleta.

    Aclariment: Visc al Maresme, però si tinc una llibreria de culte aquesta és la de Serret a Vall-de-roures: cultura catalana transversal i en xarxa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada