16.11.08

Sígur Rós, la bellesa nòrdica


Fa gairebé una dècada que els islandesos Sígur Rós van aterrar al planeta Terra des de la seva illa marciana d'Islàndia amb un disc sota el braç de ressons còsmics anomenat Agaetis Birjun, cantat en islandès i amb referències musicals que els emparentaven al sinfonisme, el new age i la música tradicional nòrdica, entre d'altres. La mateixa admiració que van despertar en milers de persones arreu del món va anar lligada al menyspreu de tantes altres, un antagonisme radical que ha arribat fins avui després de tres discos nous i una maduració com a músics sense trair els seus postulats: postals sonores de crescendos emocionals, bastides a partir d'una estructura despullada, gèlida i fúnebre, enriquida de mica en mica per tot d'instruments i de sons ornamentals. El resultat és una mena de música sacra del paganisme, un to solemniós i una autèntica meravella per a tothom a qui li agrada ser sacsejat amb l'estilet de la bellesa dels paisatges nòrdics.

I resulta que els dos antagonismes irreconciliables troben el 2008 un terreny neutral en el seu darrer treball de títol quilomètric i impronunciable (Med sud I Eyrum Vid Spilum Endalaust, que més o menys ve a significar "Amb un brunzit a les oïdes tocarem fins al final"). Què ha canviat en aquests darrers vuit anys? Doncs resulta que quatre o cinc de les noves onze cançons tenen una estructura pop, brillant i emotiva però allunyada del patetisme postís que tant els han recriminat. Amb prou feines s'allarguen més de quatre minuts i representen les primeres peces realment memorables per a l'oient menys acostumat als panegírics simfònics. Però que ningú s'enganyi, perquè la resta del disc segueix caminant pels senders habituals dels islandesos, això sí, amb el sarró ple de l'aprenentatge que suposa l'experiència: els crescendos són menys presents, l'estructura es depura de brossa, la construcció és més natural i fibrosa. Però els paisatges sonors dels Sígur Rós segueixen essent els altiplans gèbrids i volcànics de la seva illa natal, que duen interioritzada i on abandonen una i altra vegada els seus oients.

Si encara no heu esbrinat la meva posició en les dues ribes, us he de comentar que la llegenda d'aquests follets s'engrandeix amb la defensa de la llengua materna. Sembla mentida que una llengua tan incomprensible per als estrangers com l'islandès sigui la matèria primera amb què han construït les seves simfonies, perquè al capdavall la música és el més important, no pas la llengua que s'usi. Us sona? Resulta que sense fer servir l'anglès, els Sígur Rós es farten de fer gires per tot el món per presentar els seus discos. Potser no en estadis, però sí en sales on el seu treball brilli i arribi més directament als seus oients. No cal que digui més, em resultaria massa incòmode repetir l'obvietat adaptant-ho al nostre propi espectre. Sort que alguns ja hi estan posant remei, i ja no són tan cagadubtes a l'hora de fer la seva obra en la llengua materna.

1 comentari:

  1. Sígur Ros!! Brutals... No tinc paraules...

    Què l'Empar, et convenç?? A mi em provoca ira veure-la parlar... No l'he llegit mai, ho confesso, però al programa del Cuní, alguna vegada que l'he vista... uufff....

    Salutacions broquil·lianes!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.