"L'espectre se'n va", de Philip Roth


Als setanta anys, l’escriptor Nathan Zuckerman comet dos errors consecutius que es converteixen en el motor de la darrera novel·la del nord-americà Philip Roth. El primer, recloure’s durant deu anys en un poblet al costat de la natura, allunyat del món sorollós, fora del curs cabalós del temps present, lliure d’esclavatges passionals i dedicat íntegrament a escriure i a gaudir d'allò que anomeno la suspensió de la gravetat. El segon, voler tornar per uns dies a Nova York, deixant-se arrossegar novament pel curs del temps i per passions renovellades que, per la seva edat, ja no pot acomplir: enamorar-se d’una dona jove, assistir als conflictes polítics dels Estats Units moderns (les eleccions presidencials del 2004, la histèria posterior a les Torres Bessones), barallar-se amb un jove aspirant a escriptor per la memòria d’un vell col·lega injustament oblidat...

El to crepuscular del relat ajuda a introduir-nos en la consciència del vell escriptor jueu, alter ego del propi Roth, de qui no havia llegit mai res, però m’han assegurat que fa un munt de llibres que dóna voltes als mateixos temes, entre ells l’amor de l’home madur per les dones joves o les responsabilitats morals de l'intel·lectual. I si bé el llibre no m’ha sorprès com esperava ni m’ha deixat cap empremta especial, sí que he trobat interessant el joc de miralls que Roth fa amb en Zuckerman per transmetre’ns les reflexions sobre la creació, les relacions entre el món real i el món fictici, i com ambdues s'alimenten i es confonen dins el creador.

Tanmateix, la lectura de Roth em confirma un supòsit que vaig llegir en algun diari (ara no ho recordo pas) sobre el Premi Nobel i l’absència de candidats i premiats nord-americans en els darrers anys. I és la recurrent obsessió dels seus millors valors (Roth, Auster, MacCarthy, Vidal, DeLillo) per la pròpia cultura, tant popular com intel·lectual, que els aïlla del debat amb la resta del món, tal i com està passant actualment en literatures com la francesa i l’anglesa, influïdes per l’entrada d’un bon grapat d’autors i autores que, malgrat emprar la llengua de la metròpoli, procedeixen de països i cultures diverses, afegint una riquesa i innovació de mirades ben interessants.

Comentaris

  1. Una de les principals influències literàries de Roth és Kafka. Ha publicat un assaig sobre Kafka (que ara sembla que s'acaba de publicar en castellà dins de "Lecturas de mi mismo") i ha donat cursos a NYC sobre l'escriptor txec. De cap manera crec que sigui un autor obsessionat pels USA o aïllat del món. Recomenaria, si m'ho permets, la lectura de "El oficio" que és un recull de converses de Roth amb altres autors d'arreu del món.

    D'altre banda crec que quan dius que aquesta novel.la és crepuscular, deixes de banda una qüestió per mi fonamental: no es tracta només de la decadència vital del personatge (tema certament recurrent en Roth) sinó que aquest cop fa un pas més: l'espectre que desapareix no és Z. sinó la creació d'aquest. Aquest cop, per mi, Roth ha novel.lat una encriptada renuncia a la literatura. Jo ho vaig expressar aquí

    ResponElimina
  2. Hola, Jaume, estic d'acord amb el que dius, però em sembla que no m'has entès: és en Zuckerman qui s'aïlla del món, no pas en Roth. Si no, l'autor real no hagués estat interessat en parlar del retorn durant uns dies d'en Zuckerman a Nova York, en aquell moment tan determinant. Tens raó en veure aquesta obra com una renúncia a la literatura d'en Roth, molt ben vist.

    ResponElimina
  3. Jo ho deia més aviat pel teu paràgraf final, quan parles d'alguns dels grans autors nord-americans. I això no vol dir que no estigui completament d'acord amb tu en que la majoria dels que cites es miren molt el melic. Però són collonuts, deuen tenir un gran melic ;-)

    ResponElimina
  4. No he llegit res de Roth. Quan acabi el que porto entre mans (2666 d'en Bolaño), potser sigui un bon moment.

    CRISTINA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada