Jordi Julià


És una llàstima que el nom de Jordi Julià i Garriga sigui encara irreconeixible per a la majoria de lectors catalans, perquè si tenim en compte que fins avui ha publicat 8 llibres els darrers sis anys i que a tots els precedia un premi (entre ells, l’Octubre de València o els Jocs Florals de Barcelona), que la crítica alaba cadascun dels seus nous llibres i que tan sols compta amb trenta-sis anys, alguna cosa està passant perquè segueixi en l’anonimat.

A Julià el vaig tenir com a professor de teoria literària cap allà l’any 1995 (sembla que en faci segles), acabat de llicenciar i començant a despuntar en aquell moment com a assagista (la seva altra gran faceta). Però a part de ser un personatge simpàtic i de vegades estrafolari per la passió amb què ens conduïa pels mesenteris de la literatura, en aquells moments res indicava que s’estava forjant un poeta sòlid i sorprenent. A l’ombra del seu estimat Gabriel Ferrater, els primers temptejos versificadors de Julià buscaven interrogar-se sobre les màscares de l’escriptor, sobre les identitats, arribant a presentar Hiverns suaus (2005) com el testimoni d’una jove poeta morta, anomenada Alexandra March. Com Pessoa, Julià s’inventava un heterònim amb què dedicar un llibre a la condició femenina. No només va guanyar els Jocs Florals, sinó que l’exercici és tan inèdit en les nostres lletres que algunes llibreries el tenen entrat equívocament pel nom de l’autora imaginària.
La seva poesia, però, té la riquesa afegida (que no la dificultat) de l’hipertext: Julià és un gran lector, un connaisseur poètic que es veu inspirat pels versos d’altres i que no té cap problema en incloure’ls perquè el lector contextualitzi la seva obra. Pot ser una referència directa en el poema, o citacions al començament del llibre i dels poemes. Els seus poemaris estan farcits d’elles, construint una lectura paral·lela, revelant-nos part del procés d'escriptura perquè en siguem partícips, donant solidesa i coherència a la seva obra. I no se’n ressenteixen pas els seus versos; ans al contrari, els vigoritzen en connectar-los amb la tradició.

Potser per això Julià encara no és prou conegut. Els seus poemes no commouen d’immediat, no apel·len al sentiment de la mateixa forma que fa la música, no es venen al sentimentalisme superficial. És molt més subtil, més xopant, ja que els seus versos conviden a la reflexió, apunten idees, recreen el món tal i com el veu perquè ens preguntem per què és com és. Però la capacitat de transcendència que demostren no rebutja pas les emocions del poeta com a ésser humà, així que la reflexió neix de l'experiència diària, per bé que bastida al damunt d'una sòlida base intel·lectual. Tot plegat perquè els lectors (i, esclar, ell mateix) tinguin prou referents per arribar a alguna banda. O per adonar-se, a través d'altres veus poètiques, que no es troben sols en aquest univers caòtic i incomprensible.
PD: Ja és a les llibreries Planisferi lunar, premi Mallorca 2007, del qual en parlaré ben aviat, sens dubte.

Comentaris

  1. Molt d'acord amb tu, David. Julià és un poeta colossal. I Planisferi lunar és no sols l'últim, sinó també el seu millor llibre. Jo sempre recomano, però, que el lector vagi remuntant la seva obra: l'Alexandra March que cites, el llibre de Bromera, un en què feia d'Edgar Lee Masters... Molt bo, el tio

    ResponElimina
  2. colombo1:38 p. m.

    veig que, a més, n'ets un digne deixeble...

    ResponElimina
  3. Confesso que l'ideari de Julià (la dedicatòria a la condició femenina i tal) em fa bastant impermeable a tot el que escriu. Però ho seguiré intentant: no sembla tant ofenós com d'altres.

    Però francament, com es pot titular un poema amb la obvietat "Temps atàvic"??? I no li veig el ritme enlloc: és prosa partida.

    Temps atàvic

    Castell de núvols a ponent.
    Nosaltres els vassalls
    que esperen que el mal cap del seu senyor
    -un tortuós desig de torturar i tenir-
    no els reclami més delmes,
    ni cridi a guerra santa,
    no es vulgui cobrar un dret sobre la carn més tendra,
    ni porti un capellà acerat per excomunicar-los,
    desterrant-los enllà de trenta passes.
    Només un cop de vent ens esgarrifa
    i la negror ens fa témer un malastruc,
    com creus vermelles sobre capes negres:
    fulgor de xoc d’espases
    i tambors que retrunyen pel combat.
    Incerts, i amb pobra fe,
    com després de molts segles,
    tornem a mirar al cel per descobrir
    quin és el nostre signe del present.

    Perdoneu que dissenteixi, doncs.

    ResponElimina
  4. Fa temps que segueixo l'obra poètica d'en Jordi Julià i em sorprèn a cada nou poemari.
    Li reconec un mèrit que pocs acostumen a tenir: un treball mètric important (per molt que hi hagi algun poema que "sembli" que no concordi amb determinats paràmetres... cosa discutible),un sentit de la llengua que va més enllà de crear un llenguatge poètic propi i una curiositat poètica, en l'ús de referències i citacions, que enllaça la seva poesia amb una herència que ultrapassa fronteres.
    Per tot això, i per molt més, em sento feliç de poder ser lectora dels seus versos.

    ResponElimina
  5. Anònim6:20 p. m.

    buf! és una opinió molt particular però per mi és com menjar plum cake després dels torrons de nadal...

    ResponElimina
  6. Caram, una entrada del 2008 que encara rep comentaris! Jo diria, anònim, que totes les opinions són particulars, i per tant no hi ha d'haver cap problema perquè la poesia de J. Julià t'embafi. Potser aquests darrers anys he anat matisant una mica la meva opinió, i no només per l'obra publicada pel Jordi amb posterioritat, sinó pels meus descobriments com a lector, però vaja, està molt bé que aquí seguim opinant i contrastant! Tanmateix, segueixo pensant que és un bon poeta, i que els seus primers llibres estan molt bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada