Francesc Serés


Ara fa dos anys que col·laborava en una revista anomenada Lletra petita, quan vaig llegir la novel·la Els ventres de la terra i el recull de contes La força de la gravetat. Em va sorprendre tant la frescor de la proposta i la solidesa d'aquella veu (que resava tenir només vint-i-vuit anys en el seu debut) que de seguida vaig proposar entrevistar-lo. Així, vaig pujar a Olot per conèixer un jove afable i amb les idees molt clares. Malauradament la revista va desaparèixer, i vaig haver d'aprofitar l'entrevista per publicar-la al llunÀtic (aquí teniu l'enllaç).

Ara, Serés torna, i ho fa amb tres peces teatrals a Caure amunt (Muntaner, Llull, Roig). En saber-ho, em va descol·locar totalment: l'autor de Saidí havia travessat pràcticament tots els gèneres des del seu debut l'any 2000, i ara tornava a sorprendre amb un nou gir en la seva obra. D'ell tenim la trilogia de novel·les De fems i de marbres, el recull de contes La força de la gravetat i el recull d'articles La matèria primera, on literaturitzava tota una sèrie d'entrevistes a gent diversa del país. Suposo que si en Francesc considera que per a la seva propera obra ha d'emprar el vers o escriure un guió cinematogràfic, publicarà un poemari o el germen d'una pel·lícula. En el fons, aquesta transversalitat demostra per una banda la seva capacitat de risc, d'ambició i d'ambivalència; i de l'altra, que, malgrat el canvi de vehicle literari, els passatgers teòrics i estílistics sempre són els mateixos.

Això no vol dir que Serés sigui repetitiu, ni molt menys. Simplement que als seus trenta-sis anys ja fa temps que sap quines són les seves motivacions i què vol transmetre al lector. Serés analitza la realitat que l'envolta, però no pas com havíem vist amb en Llavina o en Julià, sinó més semblantment a en Mira, observant els estrats que conformen la nostra quotidianitat, les particularitats del nostre món. La llengua, el país, les metamorfosis que estan patint aquests conceptes a partir dels canvis de la seva pròpia gent. Serés parla de la immigració, però no tant de l'immigrant com d'aquells que el reben, i com canvia la seva mirada. També parla del turisme, però no pas dels turistes, sinó de com la gent del país els acull i en treu benefici a canvi de la pèrdua d'una sèrie de valors. Les mutacions són la seva preocupació, i com a tal ell també va canviant al llarg del temps per buscar diverses maneres d'expressar-se, per provar d'arribar al lector de formes diferents.

Amb Caure amunt, però, en comptes de basar-se en els individus anònims del món que l'envolta per parlar de la temàtica esmentada, Serés agafa tres personatges tan significatius de la història catalana com són Ramon Muntaner (autor d'una Crònica), Jaume Roig (autor de l'Espill) i Ramon Llull (teòleg i filòsof). Tots tres escriptors, amb vides singulars i que representen tres facetes diverses de la cultura (un historiador, un metge i un religiós). Però tot plegat per parlar de l'ús i l'abús de poder, l'apropiació indeguda d'un ideari o les relacions entre homes i dones. Grans temes universals als quals no renuncia arribar-hi a partir de la nostra realitat catalana.

Comentaris

  1. La forçad e la gravetat va ser un llibre que em va encantar

    ResponElimina
  2. Anònim1:25 a. m.

    Francesc Serés mostra talent literari a cada pàgina que escriu.
    Llegírem aquesta obra de teatre...
    Gràcies
    Imma

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada