El joc de la traducció


També s’enriqueix una llengua i una cultura incentivant la traducció, un art de relectura i de reinterpretació tan important com el de la difusió de la literatura del país. I resulta que any sí any també els nostres professionals es queixen de la poca importància que els dispensen les editorials, amb sous molt per sota de la feina que comporta. Incorporar la tradició d’altres cultures a la nostra llengua enriqueix les nostres lectures, els nostres referents, ens serveix de mirall i d’exemple. A la vegada, les noves traduccions de clàssics són importants per posar-los al dia, per treure’ls la brossa del temps, per resituar-los en el moment present demostrant que no passen mai de moda, per incentivar la seva relectura.

És per això que em sembla tan atractiu el Seminari de Traducció poètica de Farrera que coordina en Francesc Parcerisas des de 1998 i que consisteix a convidar dos poetes de llengua estrangera i un grapat de traductors catalans per consensuar el trasllat de la seva obra (la majoria de vegades inèdita) a la nostra llengua. Fa poc vaig ensopegar amb Una porta sense clau (Emboscall), antologia de les portugueses Ana Hatherly (de qui ja havia llegit 51 tisanes, editat per Perifèric) i Teresa Rita Lopes, que, malgrat les diferències d’estil, comparteixen l’interès per parlar sobre la poesia i per experimentar amb la forma i la gramàtica en un joc intel·lectual que s’apropa sens dubte a la pròpia traducció. En paraules de Gabriel de la S. T. Sampol, “a Ana Hatherly, la pertinença al moviment surrealista portuguès i la dedicació acadèmica a la lírica barroca l’han conduïda a una visió de la poesia com a joc (en el sentit més seriós del terme) i a una concentració propera al conceptisme setcentista. Teresa Rita Lopes, coneguda sobretot pels seus estudis i edicions de Pessoa, de revelació tardana com a poetessa, escriu versos amb una forta i explicitada presència del sentiment i les sensacions, i amb molta variació de tons, del més juganer al més patètic (com és el cas de “Cicatriz”). (...) també els uneix la presència en la seva poesia del tema metaliterari, l’escriptura de poesia sobre la poesia mateixa. Els textos metapoètics són vertaderes llaminadures per als traductors que, d’aquesta manera, han de produir un metapoema d’un metapoema.”

La poesia, doncs, com a joc i com a revelació, dos aspectes bàsics de la seva idiosincràsia que també caracteritzen la feina dels traductors, una de les més dificultoses del món editorial que consisteix en la doble feina de ficar-se en l’interior dels mecanismes de l’obra, entendre’ls, sortir-ne i ser capaç de reconstruir-la amb les regles de la llengua pròpia.

Comentaris