Blog sobre literatura a càrrec de David Madueño Sentís

17.11.08

"El carrer de les Camèlies", de Mercè Rodoreda


Com si fos la Cecília Ce que la protagonitza, El carrer de les Camèlies encara avui busca la seva identitat dins el corpus de l’obra de Mercè Rodoreda. Ja des del seu bateig editorial, quatre anys després de l’èxit de La plaça del diamant, va haver de lluitar contra el record i la presència de la seva obra més popular, i contra les reticències del públic, incapaç de sentir cap empatia per la Cecília. Malgrat les similituds estilístiques d’ambdues novel·les (simbologia i lirisme, discurs en primera persona, barreja de realisme i somni) que responen a una estructura compositiva que Rodoreda ja tenia per mà i que considerava com a estil propi, la Cecília esdevé el revers fosc de la Colometa: on la segona és una mare abnegada, la primera és una jove perduda que passa d’un home a un altre sense trobar res més que dolor i abandonament; on una accepta els favors d’un home que no li agrada pels seus fills, l’altra ho fa per si mateixa; on la Colometa busca mudar de pell i oblidar el passat, la Cecília no para de buscar-lo per donar-li sentit i trobar-se a si mateixa.

Com si es tractés d’una tragèdia grega, el fet que la Cecília sigui abandonada només néixer marcarà la seva vida i la composició circular de la novel·la. És acollida per una parella gran amb els fills fora de casa que viuen al carrer de les Camèlies del títol, al barri del Guinardó, en una torre amb jardí que conformarà el món infantil de la protagonista, un recurs sempre present en Rodoreda. Aquest món, però, s’acaba un bon dia quan la Cecília s’enamora d’un jove que la ronda i abandona la seva vida tan sobtadament com acaba la infantesa. Després de viure enmig de la misèria física i moral de les barraques, la nova realitat de la Barcelona dels cinquanta, el seu periple personal, erràtic i sempre fregant l’abisme de la mort, la durà cap a l’Eixample i les Rambles. Les seves aventures sempre acabaran de forma dolorosa, abandonada per uns homes gelosos que la tracten com un objecte, que la rescaten del naufragi però que després l’emboliquen en situacions cada vegada pitjors, de resultats sòrdids. La narració, doncs, és de les més dures de Rodoreda, tot i que mai abandona el toc innocent de la veu femenina que l’explica.

Cecília coneix les seves limitacions i el seu talent per agradar els homes, un aspecte que encara la fa més patètica als ulls del lector. I si bé és veritat que per als lectors de l’època era un personatge molt poc atractiu, Rodoreda l’envolta d’una sèrie de personatges masculins, a quin més desagradable, en una Barcelona grisa i on només prosperen una minoria de burgesos sense escrúpols, el món per on decideix moure's. Cecília és una prostituta, però en el fons és víctima d’una situació que la supera, i el seu és el menys dolent dels pecats en una ciutat on la llei la marquen els diners i el poder. És la Barcelona de la postguerra, la Barcelona que Rodoreda es troba en el seu retorn i que marca El carrer de les Camèlies com la república i la guerra civil marcaven La plaça del diamant.

Aquest és, precisament, un dels valors màxims de la novel·la. Crec que caldria rellegir i interpretar de nou el paper del personatge principal abandonant els moralismes i les objeccions ètiques que tant li han pesat al llarg dels anys. Després de llegir les grans obres de Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies apareix com un treball estrany i incòmode, però necessari i lògic dins la trajectòria de l’escriptora. Cecília Ce tanca el llibre visitant el vigilant del barri on va viure de petita i a través dels seus records evoca el passat, respon alguns interrogants. “Quan va haver parat em va posar una mà damunt d’un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l’hagués sentit i al cap d’una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort. ¿Veu?, li vaig dir, tinc una estrella a dintre la mà.” Rodoreda no jutja la Cecília, que amb la seva personalitat prospera de l’única manera que pot fer-ho, sinó al circ humà que l’envolta. I de passada construeix una nova antiheroïna, duent a l’extrem els preceptes d’altres ocasions per narrar un estat d’ànim respecte la realitat d’aquell moment.

6 comentaris:

  1. Anònim6:03 p. m.

    Curiosament, jo em vaig acabar aquest llibre ahir diumenge. He de dir que em sembla bo, però que no està a l'altura de la Plaça del Diamant i, sobretot, Mirall trencat. I no ho està perquè la veu narrativa em sembla no tan ben treballada com les dues anteriors. Potser la condiciona la persona, una noia marginada que viu a les barraques i després roda com una baldufa pels pisos dels seus amants. Però tinc la impressió que la cosa hauria pogut donar més de si. Perquè a vegades em sembla que hi ha un excés de blederia.

    Atentament,

    Ignasi Revés

    ResponElimina
  2. LA VAIG REGALAR, A UNA AMIGA,EL DIUMENGE. RECONEC LA SIMILITUD DE LA "PROTA" AMB COLOMETA,PERO TANTA DESGRACIA HAN VA ENBAFAR UN XIC. JO SOC DE "MIRALL TRENCAT" NO PUC FERI MES,SOC ELEMENTAL I SENÇILLA. JUGANT AMB BCN.......

    ResponElimina
  3. Caram quina casualitat, deu ser que l'any Rodoreda ens ha afectat subconscientment...

    -Ignasi, ja dic al meu comentari que "Després de llegir les grans obres de Mercè Rodoreda" (i em refereixo a les que cites, és clar) "El carrer de les Camèlies apareix com un treball estrany i incòmode, però necessari i lògic dins la trajectòria de l’escriptora". Com tu, tampoc crec que sigui de les seves millors obres, però sí que demano un replantejament, una relectura i revalorització d'aquesta obra: crec que descriu un moment molt determinat de la nostra història i la seva posició com a dona dins d'aquest moment. Estic d'acord amb tu amb l'excés de blederia, però fixa't que l'obra és molt rica en metàfores i símbols, tal i com passava amb La plaça. Home, la Colometa també era una bona bleda assoleiada, però sota d'això Rodoreda sempre hi amagava una matèria literària molt rica, i que que El carrer de les Camèlies no és una excepció.

    -Anònim, no crec que "Mirall trencat" sigui tan senzilla... Rodoreda tenia la virtut d'embolicar els seus llibres amb una estètica de fulletó com Mirall o amb un monòleg de personatges innocents com La Plaça, però com he dit abans a sota d'aquesta pell hi ha una construcció literària molt densa. A les universitats es fan un fart d'interpretar els seus símbols i temes...

    ResponElimina
  4. Cristina12:37 p. m.

    és curiós, però a mi em va agrafad més que MIRALL TRENCAT.
    LA PLAÇA DEL DIAMANT, clar, diguèssim que va a banda perquè per ami, juntament amb LES VEUS DEL PAMANO, és una peça bàsica en la lietartura catalana del XX.

    ResponElimina
  5. Anònim1:13 p. m.

    Ara et proposo una lectura, a veure què te'n sembla. Si no te l'has llegit, et recomano El raïm de la ira (o Las uvas de la ira, que és com me'l vaig llegir jo), de John Steinbeck.

    Ignasi Revés

    ResponElimina
  6. Iniciamos un apartado en nuestro Blog dedicado a intercambiar experiencias, pensamientos o cosas que pasan por tu cabeza, lo que nosotros denominamos RUN RUN.

    Un abrazo literario.

    Ayúdanos a cumplir nuestro sueño.

    http://feteju.wordpress.com/el-run-run-rincon-literario/

    ResponElimina