20.11.08

"Càlcul d'estructures", de Joan Margarit


No he llegit encara Casa de misericòrdia, el poemari que li ha valgut el reconeixement en forma de premi prestigiós a les Espanyes, sempre tan rebeques a reconèixer res que no sigui nascut de la seva milionària llengua, si més no per nombre de parlants com no s'afarten a recordar-nos. I ho han fet amb l’autor que, al meu parer, menys representa la literatura catalana d'aquest moment, i ho dic per la trajectòria conscientment independent i excèntrica que ha fet el propi poeta, en Joan Margarit. Ara no vull comparar-lo pas amb en Pere Gimferrer, que en un moment determinat de la seva carrera va fer el salt al castellà, però sí que és veritat que Margarit ha anat popularitzant el seu nom a través de traduccions i amistats divulgadores que han afavorit la seva difusió exterior, un fet tan difícil i inusual en el petit i a la vegada superpoblat món de la poesia.

Vet aquí, doncs, que Margarit està assolint uns nivells de popularitat molt semblants als de Miquel Martí i Pol. Un fenomen que també s’explica per la similitud de les propostes: un llenguatge treballat però accessible, una temàtica nascuda de les inquietuds d’índole més personal, l’ús d’una sensibilitat més o menys popular, un reconeixement automàtic del lector en l’experiència de la veu poètica... A més, Margarit connecta el seu treball literari amb allò que s’ha anomenat “poesia de l’experiència”, i que és més vell que anar a peu: un altre il·lustre barceloní però d’expressió castellana, Jaime Gil de Biedma, ja treballava sobre aquest supòsit amb uns resultats molt irregulars, a causa de la ferralla emotiva. I en català, en Gabriel Ferrater, encara que amb unes ambicions i uns resultats que, per sort, fan de l’esmentada experiència una simple excusa de la qual partir per anar enllà, força més enllà.

Per tant, que premiïn en Margarit no m'ha sobtat en absolut. L'objectiu d'aquests premis tan ambiciosos que apel·len a l'àmbit nacional i internacional tenen l'objectiu de bastir una constel·lació de noms reconeixibles per tothom, que malgrat les excentricitats dels més puristes, passen la prova de tall de l'opinió majoritària. Però quan vaig acabar la lectura de Càlcul d’estructures ja em vaig adonar que, malgrat el cuquet de la mala consciència, em veia més en el reduït grup de crítics que en la claca general, agraïda amb la feina literària del poeta.

Sincerament, he acabat embafat de tanta primera persona, de tanta presència de la memòria de Margarit en el centre que basteix l'estructura de l'edifici. Una llàstima, perquè el llibre té tres grans poemes (Escena, Seduccions d’estiu, Finestra), curiosament concebuts no pas a partir de l’experiència directa d’en Margarit, sinó com a simple observador del món i filtre de les sorpreses que es desvetllen quan el poeta s’hi fixa i que li provoquen la reflexió posterior. Però en la resta del llibre encara pesen massa les experiències directes de la mort de la filla (que jo creia ben reflectida al llibre Joana, però que sembla que malauradament encara li proporciona material, i dic "malauradament" pel pes emocional que encara li deu provocar), els desencisos de l’amor o la pèrdua del passat més personal. I la sensació final ha estat la mateixa que si m'hagués provat el vestit fet a mida d'algú altre, que m'incomoda i m'asfíxia, però no pas perquè dur-lo impliqui aquest estat de consciència, sinó pertany a algú altre que no ha sabut deixar-lo prou folgat, talment com fan els que prefereixen recargolar-ho fins fer-ho del tot incomprensible. I és que els oficis de sastre i poeta són ben complicats, sempre depenent dels gustos del consumidor.

5 comentaris:

  1. Jo he llegit "Casa de misericòrdia". Dues vegades. Pel títol m'esperava una altra cosa: menys "jo" i més "nosaltres", o "vosaltres", o "ells". No entraré al tem de si mereixia o no premi, tant me fa. Moltes vegades m'he trobat perduda, fora de joc, desplaçada, desarrelada, contemplant trinxeres llunyanes i batalletes ancestrals. He buscat complicitat en les paraules i no l'he trobat. Hi ha poemes colpidors, sens dubte, com "Vigència de la tragèdia grega", on versifica: "En algun lloc potser ja estàs perdut". És desolador i bell, però em sembla desvirtuat, i ben a prop de la generació dels vuitanta que el poeta sovint critica.

    "Home, un poema no és gran cosa, però és millor tenir un poema que no tenir res, en el moment que se't mor un fill", explica Margarit en una entrevista.
    (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2273835)

    No m'agraden aquets distanciaments. Com tu dius: qüestió de gustos. Jo sempre he pensat que un poema és tan important com la vida. Si no, per què escrivim?

    Felicitats pel blog, company.

    ResponElimina
  2. Cristina9:45 a. m.

    He de recponèixer que de poesia hi entenc ben poc, però Margarit m'agrada força, no sé, m'arriba.
    Per cert, fa temps que eno ens recoanes res de narrativa!

    ResponElimina
  3. Sigui com sigui, Margarit és un gran poeta. La majoria dels premis es donen per llibres equivocats, o en moments equivocats, i masses vegades, a escriptors equivocats, però bé...

    Jo no em puc treure del cap un poema que està en el seu recull de poesia "Els primers freds" i que comença així:

    "Hem aturat el cotxe vora un mur de xiprers, fa vint anys que vivim junts...".

    Margarit, de senzill i planer és bell. Ara bé, potser és cert que es recrea massa en el "jo". Casa de Misericòrdia em va agradar, però no és per llançar coets. Aquest "Càlcul d'estructures" encara no l'he llegit.

    Salutacions broquil·lianes!

    P.D. L'Empar no val un duro. On estiguin Monzó i Pàmies...

    ResponElimina
  4. Finestra

    Amb el llum apagat miro la nit.
    L'ombra massissa del xiprer no es pot
    gairebé distingir. Hi ha dubte, fred,
    Venus llueix a un angle
    i tot es va gelant, com dintre meu.
    Quan un es va fent vell sovint es queda
    aturat i mirant cap a la nit,
    com qui estudia, abans de viatjar-hi,
    plànols d'una ciutat desconeguda.
    Joan Margarit

    ResponElimina
  5. Què passa en el tema de la exigida dissolució del jo en la poesia? Interessa aquesta temàtica, però és tan necessària aquesta desaparició?
    Hi ha poetes prou obsedits en l'eliminació; arriben a considerar-ho una flonja herència demodé.
    A mi no em desagraden aquells escriptors que l'empren.
    Al capdavall una ombra intransferible ens ressegeueix...
    Per cert em vaig assabentar que als Premis Alzira d'enguany es presentava un assaig sobre aquesta temàtica. Sabeu alguna cosa? Coneixeu algun article virtual sobre el mateix?

    Areveure

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.