LCL 08 a la revista Caràcters


Acabo de rebre el número 45 de la revista Caràcters corresponent al passat mes d’octubre i em sorprèn positivament trobar-hi una crítica de La Catosfera Literària 08 on l’autor, Gonçal López-Pampló Rius, realitza una reflexió interessant sobre els blogs a partir de la publicació de la nostra antologia. Si bé discuteix la possibilitat que els blogs siguin un nou gènere literari, malgrat que sí que troba similituds amb algun gènere ja existent com el dietari literari, la publicació d’aquest llibre li confirma que aquests nous espais d’escriptura cibernètica tenen un potencial que encara hem de descobrir. Això ho testimonia la varietat de la proposta i el fet que alguns d’ells excel·leixin en qualitat (i aquí, el llunÀtic s’envermelleix quan s'hi troba citat): “Alguns dels blogs antologats, sense ser ben bé literaris (encara que sovint siguen lletraferits), tenen una qualitat excel·lent i demostren la vitalitat d’aquest format de publicació. Si atenem a la seua trajectòria, més que no a l’entrada que els representa, ens adonarem que en l’antologia hi ha molts exemples, com ara El llibreter o llunÀtic, que justifiquen aquesta afirmació.”

Finalment, el cronista cita en Toni Ibàñez, molt merescudament al meu entendre, com a instigador o partícip del grup d’organitzadors de les activitats que han impulsat la catosfera i com a creador d’aquest mot. Després de tot el que ha passat les darreres setmanes al voltant dels Premis Blocs Catalunya i amb el tancament de l’Entrellum, trobo que és una referència si més no obligada. Més enllà de les diferències temàtiques, estilístiques i ideològiques que ens puguin separar, ningú pot negar que l’empenta d’en Toni, malgrat que hi pugui haver una voluntat de benefici personal (del tot vàlida, al meu entendre), ha servit perquè molta gent hagi pogut treure el cap en el món editorial i en els mitjans de comunicació, fent conèixer noves veus i promovent uns canals de difusió nous, encara no controlats pels amants d’acotar-ho tot i de fer les seves capelletes per exercir un domini de la situació (com ja passa en el món editorial barceloní). Ara bé, crec que a la llarga ens penedirem dels Premis Blocs Catalunya, perquè aquesta és la primera voluntat monopolitzadora per part dels polítics i dels intel·lectuals que governen el discórrer de la catalanitat literària. Si no, no entenc el premi a en Jordi Cervera, nouvingut al món dels blogs culturals sense el pedigrí de qualitat i constància d’El llibreter, l’Entrellum, la Plagueta de Bord, El vertigen del Trapezista, Els dies i les dones, els Salms, l’e-Literatura...

Vigilem entre tots que no ens vulguin tallar les ales per vendre'ns-les més tard, i a preu d'or, per seguir volant.

Comentaris

  1. Succeeix que sempre n'hi haurà que serem una mica outsiders. Els polítics, per norma general, encara que sempre hi ha excepcions, no fan res per res. Així que hem d'anar en compte de no deixar-nos collar. Però estic convençut que la xarxa és anàrquica per definició, així que difícilment podran controlar la catosfera, on el prestigi es guanya dia a dia, post a post, i a més, és molt volàtil.
    A banda d'això, estic d'acord amb el que vas escriure a "4".
    Per molts anys. Una abraçada

    ResponElimina
  2. trapezista2:08 p. m.

    Gràcies per la referència. Jo també vaig guanyar a Falset, però en prosa, fa 10 anys.

    ResponElimina
  3. Anònim4:55 p. m.

    el felicito, però de tota manera no hi estic d'acord. vull dir: la institucionalització comença en la pròpia antologia, i en el gest de passar a llibre els blogs. és quan apareix el llibre que el tema es desvirtua. perque ni un blog és un llibre ni un llibre és un blog, per molt que segons qui ho vulgui emprar per sanar les frustracions, o fer-se una carrereta. si després en fan un premi (i, d'altra banda, no veig quin mal hi ha que li donin a un "nouvingut"; ¿vostè no ha sigut mai un jove escriptor?) i no li donen a vostè, o a l'ibàñez, quin mal hi ha? ¿només escriuen per a això?

    ResponElimina
  4. Gràcies, David!

    On els polítics (i el seu seguici de manefles llepaculs) hi foten les urpes, tot s'emmerda de seguida.

    La política és sectària per definició i la Catosfera no té res a veure amb aquesta purrialla.

    Deixa'm descansar una mica. El 2009 farem de Fènix.

    ResponElimina
  5. Benvolgut o benvolguda anònim, com em molesta dirigir-me a un fantasma. No crec que publicar un llibre pugui ser considerat "institucionalització" quan avui dia hi ha un munt de petites editorials i segells d'autoedició allunyats de lobbies, partits polítics i altres mandangues. És més, es tracta d'una altra extensió del fenomen blog, dels participants d'aquesta escriptura lliure que, sense ajuda de ningú, per pur interès d'un editor que veu en nosaltres un producte interessant, ens veiem en paper. I és una escriptura lliure, no pas de normes i de suports, sinó deslligada de qualsevol meritocràcia i nepotisme cultural, que s'estila massa per aquests indrets.
    El fet que premiïn un nouvingut de l'àmbit de la corporació radiotelevisiva (icat.fm), amb tot el que això implica, em recorda els Premis Planeta que, sempre mirant de cara a la galeria, trien com a guanyadors noms que saben que arrossegaran gent. És una aposta a cavall segur que no té en compte el treball que altra gent ha fet des de fa temps, el respecte que s'han guanyat entre els internautes, ELS VERTADERS PROTAGONISTES DE LA CATOSFERA, lectors i escriptors alhora. No pas un jurat format per gent molt respectable en els seus respectius afers però que potser no s'han acostat mai a un ordinador, no saben res dels blogs i es mouen per altres criteris menys rigorosos, al meu entendre. Premiar un blog no és feina fàcil: significa seguir-los durant un temps, veure'n la seva composició feta de mil retalls, copsar l'estil que l'autor va desplegant al llarg del temps. És una teranyina que cal mirar des de la distància, perquè els fets puntuals poden estar bé, però no defineixen el blog en si mateix.
    I sigui dit tot plegat amb respecte per en Jordi Cervera, a qui no conec ni personalment ni professionalment, malgrat saber que té una llarga trajectòria com a escriptor. Però això no vol dir que faci un blog i que en quatre dies ja sigui un blog collonut només per ser qui és...

    ResponElimina
  6. Anònim4:09 p. m.

    és que la institucionalització no ve pel pas al llibre. el pas al llibre és un falsejament i prou: sense links, sense comentaris, sense imatges... és com si em volguessis fer creure que una pel·lícula és un guió. la institucionalització ve del caràcter antològic. es diu: la blogosfera catalana literària és això. i no allò altre. recorda, tú que tens estudis, què és una antologia. si ara us queixeu, ho sento molt, però sembla que us penseu que vosaltres en teníeu l'exclusiva i heu descobert que no.
    respecte al caràcter fantasmal, el meu o el de l'altre anònim: és una opció que tu em deixes. i que per tant jo puc escollir. per covardia, sí. i què? ara vés i queixa't del mateix a tots els anònims que et donen la raó, et feliciten, etc.

    ResponElimina
  7. Veuràs, anònim: dels 130 textos que es van presentar, 100 van ser els escollits. És a dir, més d'un 70%. I la selecció es va fer per manca d'espai, no pas per seleccionar els màxims representats d'algun corrent o d'algun concepte. No ho considero, doncs, una antologia en el sentit estricte, en el dels estudis literaris.

    Pel que fa a la gestió o promoció de la Catosfera, no es tracta de tenir l'exclusiva; es tracta que la catosfera, les Jornades i el llibre l'hem fet entre la majoria de components de la mateixa Catosfera. Siguem 100 o 200, estic convençut que tots ens vam sentir una mica part de l'explosió blogaire. En canvi, els premis els organitzen, els decideixen i els entreguen uns GESTORS, un grup de gestors culturals que han trobat en els blogs un indret nou on provar de fer negoci. I això no és el mateix que voler ser llegit i publicat: jo no monopolitzo ni pretenc controlar un suport cultural, només el vull fer servir per transmetre la meva veu, els meus escrits i per ser llegit. I, a més, també em converteixo en lector dels meus lectors, encara que sigui en el format del llibre i no em permeti comentar. És el mateix que proven de fer els escriptors en un negoci, l'editorial, on hi ha una sèrie de gestors culturals que ja fa anys que acoten, delimiten, restringeixen, seleccionen i marquen tendències. Això és del que em queixo amb iniciatives com els Premis Blocs Catalunya, i no té res a veure amb què em premiïn. De fet, m'interessen molt més els premis de poesia (que pràcticament no publico al blog) més que no pas el reconeixement pel llunÀtic, que em serveix com a dietari literari, on millorar com a escriptor, on créixer expressivament i on rebre crítiques al meu estil. I si em serveix perquè valorin la meva feina i m'ofereixin propostes de col·laboració com m'ha passat, millor que millor. Ara bé, jo no m'aprofito de la feina dels altres, només de la meva pròpia.

    és un contrasentit amb l'esperit lliure dels blogs.

    ResponElimina
  8. Buf! , com dona de si un post, eh? ...a tot això..., tens el link del Plaqueta de bord mal enllaçat, pobre!.

    ResponElimina
  9. [Predata: serem anònim2 en tant que la identitat internàutica no ens representa. Havent llegit "Cultura y simulacro" de Braudillard, no cal dir més perquès]

    Amb tot respecte,no entenem quina és aquesta "llibertat digital" (ai!) que tant esmenten. ¿Potser quan s'escriu en una llibreta, -Moleskine, Miquelrius o de la botigueta xinesa- hom es troba sota alguna dictadura? ¿On rau aquesta llibertat quan tots estem sotmesos al wordpress o el bloger de torn, independentment de la pretesa i enganyosa gratuïtat del servei?

    D'acord, vós ens direu que aital llibertat es troba en la independència amb el lobby editorial -més raó que un sant-, però llavors confonen llibertat d'escriptura i de difusió, la qual no té cap filtre de qualitat sinó el jurat del technorati de la quantia, i acaben cometent els mateixos tics autoritaris que denuncien: presentacions ubi et orbe, promoció endogàmica dels "catosfèrics", recerca de reconeixements premials atorgats entre els partícep... Perdoni que li ho digui, però ens recorden els nens d'escola quan es queixen que els grans els han robat la pilota. Sí, què dolentots!, però jugant amb les mateixes regles del joc: la publicació llibresca. O vol dir que, si el senyor 62 o el senyor atzavara, d'haver-los ofert el mateix projecte, haguessin marxat a casa seva amb un pam de nas? Encara més, ¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?

    En definitiva, saben què?, els textos inclosos a l'antologia -llegida, és clar- també recorden aquells escriptors de diumenge de què parlava Josep Pla. La diferència és que ara s'autoediten quan volen i reben el reconeixement no pas de la meritocràcia, sinó la mediocràcia. I és que hi ha qui vol ser escriptor peti qui peti i qui vol escriure i prou.

    ResponElimina
  10. Benvolgut anònim, cada vegada m'ho deixes més fàcil i et contestes a tu mateix. Els blogs no són un suport d'escriptura com una Moleskine, sinó un suport de publicació. I, com en el món

    editorial, tot el que es publica no és bo, només una part considerablement petita. O ara em diràs que tots els editors tenen un nas finíssim i no hi ha llibres que més valdria no haver

    publicat? La llibertat del blog consisteix en l'absència de filtres. Això vol dir que tothom pot publicar, sense restriccions, i que són els lectors qui decideixen la qualitat del que volen llegir.

    "¿no han après amb tanta jornada, i Laura Borràs ho repeteix a cada col·loqui on participa, que l'hipertext stricto sensu és imprimible?" I tant. És el que hem fet, el que ens critiques i que passo a comentar-te.

    Una altra cosa és que el blog es publiqui en paper o no. Per a mi, és com els suports musicals: cassette, vinil, CD... Un blog o blogs que despertin l'admiració o l'interès d'un editor i els

    vulgui publicar és un tipus d'edició ben diferent de l'habitual, en el qual un aspirant a escriptor abans ha de guanyar un premi o passar per mil lectors de l'editorial, o bé conèixer a algú de

    dins que li faci saltar algun dels filtres. El blogger no, el blogger ja ha estat publicat, ja té uns lectors, ja ha estat llegit i judicat, i així la publicació en llibre és com un segon pas natural, que si

    no existeix doncs no passa res. D'aquí que cregui que la publicació en llibre és ben normal. La promoció que n'hem fet és un acte estrictament editorial que s'ha de fer quan entres en el cicle de la publicació. O no ho fan la resta d'escriptors quan publiquen un llibre? Potser ets tu qui confons el concepte de llibertat. Jo ho tinc molt clar: tothom és lliure d'escriure però no d'editar. El blog és llibertat d'edició. Un escriptor comença a escriure per si mateix, però també vol ser publicat. O ara m'ho negaràs?

    Finalment, pel que fa al comentari d'"escriptors de diumenge", em sembla despectiu i un argument a la defensiva. Veus? És això el que em molesta, que els editors i els crítics tenen sempre la darrera paraula per dir qui és escriptor i qui no, en una postura messiànica que no admet rèplica. Bé, què hi farem; ara, per sort, tenim els blogs per cridar la seva atenció des d'un altre canal, no pas els habituals. No es tracta de ser escriptor "peti qui peti", es tracta d'aprofitar els recursos que se'ns posen a l'abast. Qui et diu que d'entre els blogs no en surtin bons escriptors de futur? Però és clar, com que tu no hi creu en ells, sempre consideraràs que són uns aficionats amb ànsies de transcendència. Ho torno a repetir: en el món editorial també hi ha molts escriptorets i escriptoretes que malgasten fulls de paper. I considero que si un blog arriba al paper és perquè un editor l'ha seleccionat, per molt que els bloggers volguem passar-nos al paper. És a dir, a priori està a la mateixa alçada que qualsevol altre escriptor sense blog. Perquè per a mi, i encara sembla que no ho hagis entès, el blog no és el mateix que l'editorial, no parlo pas de substituir-les, sinó d'arribar si s'escau als suports tradicionals després de demostrar la vàlua en el suport del blog.

    ResponElimina
  11. David, realment admirable! Considero que tota aquesta reflexió calia fer-la, era necesària. Fixa't que són els "anònims" els que forcen l'argumentació perquè tu puguis aclarir conceptes. Per què "anònims"? Per què s'amaguen? De què tenen por? Deixem que passi el temps i veurem què passa amb les editorials, les llibreries, els crítics, els premis, etc... Deixem que passi el temps. ¿O penseu que dintre de trenta anys encara podreu mantenir aquesta tronada concepció decimonònica de la literatura? Si és que ara ja feu riure!

    ResponElimina
  12. Criticar als anònims pel fet de ser anònims és absurd. Crec que els debats s'han de centrar en les idees i no pas en el dni. Tot i que, en aquest cas concret, sí que és sospitós veure què diuen els anònims i què els batejats. Així doncs, com a batejat (i sense que serveixi de precedent) estic d'acord amb el Toni.

    El que està clar és que la intenció no ha de ser escriure per a que et publiquin un llibre. Que segur que algú ho fa. Qui pensi això, no ha entès què cony és un blog. No s'ha adonat que és una eina de comunicació que apropa aquells que hi escriuen (escriptors?) als que els llegeixen. I moltes altres coses que ha comentat el David, clar.

    Salut!

    ResponElimina
  13. anònim2 predatat8:10 p. m.

    De primer, agrair-li la rapidesa de sa resposta i l'haver considerat que els meus dubtes són dignes de figurar a un nou post. Creiem que estem molt més d'acord del que es pensa, tot i que també hi ha moltes discrepàncies que deixarem de banda. Tanmateix, i amb això posarem nostre particular punt i final a la qüestió, voldria aclarir dos aspectes.

    1. En esmentar "l'escriptor de diumenge" de Josep Pla en boca del company Gori , no criticava la figura sinó l'estètica que representen. Al cap i a la fi, vegi's l'entrada del 24 de març del 1918, que d'això es tracta.

    2. Voldríem fer saber que sota aquest anonimat majestàtic no s'hi amaga cap "poruc" amant de la "decimonínia" o que formem part "d'aquest món sectari i del nepotisme cultural". S'ho creuran o no, això ens és ben igual. Ara bé, no els consideràvem tan irreflexius com per caure en el parany del maniqueisme quan hom no opina com sembla que escau.

    Llàstima, perquè entre el discurs del ressentiment i els atacs personals -potser per això l'anominat de molts?- perden força credibilitat.

    ResponElimina
  14. Entesos, anònim2. Però deixa'm puntualitzar a mi també una darrera idea, el primer dels teus punts: Josep Pla parlava dels "escriptors de diumenge" perquè, al meu entendre, ell va tenir l'enorme sort (i nosaltres també, com a lectors) de dedicar-se íntegrament a l'escriptura, ja sigui com a periodista com a literat en sentit estricte. Quants dels escriptors actuals poden dir el mateix? La gran majoria han de pagar hipoteques, la vida és cara i així simultanegen una professió (funcionari, en moltes ocasions) amb l'anhel d'escriure. J.V. Foix regentava una pastisseria, Màrius Sampere era fotògraf, A priori, també serien "escriptors de diumenge". Així que, o bé és una etiqueta molt imprecisa, o un retret despectiu. I si és el primer, doncs sí, som escriptors de diumenge, de dilluns, de dimarts... De quan trobem un foradet en el temps per seguir amb el nostre delit de guixar papers i omplir llibretes. I amb això no et vull retreure res, simplement volia donar la meva visió d'aquest concepte. I per moltes discrepàncies que tinguem, benvinguts siguin els teus comentaris al debat que vaig voler iniciar amb aquest post.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada