"El monstre", de Josep Palau i Fabre


A mitjans dels anys vuitanta, empès per una necessitat d'explicar-se i de passar comptes amb el passat que fins llavors li havia estat molt desfavorable, Josep Palau i Fabre va redactar una sèrie d'escrits autobiogràfics que va aplegar sota el títol El monstre. Tenia clar, però, que aquelles memòries havien de restar inèdites fins a la seva mort, així que durant anys van restar en poder d'un amic seu.

Ara, Galàxia Gutenberg ha editat una acurada edició a càrrec de Julià Guillamon, autor del pròleg, que aplega aquests textos, abundant material gràfic, i altres textos apareguts a l'Avui durant els quinze anys posteriors o simplement inèdits. I de tot plegat en neix un llibre apassionant per als amants de la cultura catalana, que hi trobaran una crònica inèdita dels seus pitjors anys, els més immediats a la postguerra.

Malgrat la crítica de Guillamon, que titlla els escrits d'“apologètics” i on Palau es presenta a si mateix “com una mena de màrtir”, que prové de la necessitat de l'autor de justificar accions com la col·laboració amb la Solidaridad Nacional (pamflet del règim), sí que és veritat que El monstre és el relat “d'una persona conflictiva, un boc expiatori de les incapacitats i les febleses de la societat catalana, resignada i sotmesa sota el règim franquista, impotent a causa de la misèria moral de la seva burgesia. El monstre és un llibre escrit amb ira.”

Per les seves pàgines hi desfilen Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Vinyoli o Josep Maria de Sagarra, sense anar més lluny. Molts dels intel·lectuals de la seva generació, però, no en surten gaire ben parats: per a ells, l'actitud d'en Palau (no acceptar les almoines del règim i publicar en la clandestinitat, organitzant una lluita des de dins del país) és inconscient i suïcida; per a en Palau, acceptar les escletxes oficials per a l'edició en català a canvi de l'acceptació muda o displicent del règim franquista és de covards, conformistes i aburgesats. És per això que, quan el deixen sol i esdevé un problema per als dos bàndols, Palau se sent traïcionat i prefereix mantenir-se en aquesta solitud, cosa no gaire difícil pel buit que durant anys li dispensaran tant els uns com els altres, que justifica al meu entendre el to d'aquest llibre. Així pren una filosofia personal basada en les seves lectures i en els models morals de Ramon Llull i Jacint Verdaguer, buscant un recer personal des d'on dedicar-se íntegrament a l'estudi intel·lectual i defensant a ultrança la seva concepció personal de la literatura, de l'art, de la vida i del país.

També Palau afronta les seves relacions conflictives amb la mare i amb el sexe femení, que aniran forjant el seu caràcter introvertit, i l'inici de la seva passió per Picasso. La lectura d'El monstre, amena i lleugera, facilitada per uns capítols breus d'escriptura àgil i sense una continuïtat específica, el converteix en un llibre absorvent, indispensable per entendre l'actitud de Palau davant la vida i davant el món que l'envoltava, en concret el món intel·lectual i artístic d'una Catalunya en plena recessió cultural que calia resoldre d'alguna forma, ja fos des de la clandestinitat, des de la lluita dels exiliats o des de l'acceptació de les condicions de vençuts. Aquest és el dilema que afronta Palau, que analitza i que dóna sentit i profunditat a les seves memòries.

Comentaris

  1. A mi, llegint-lo, em va fer la mateixa impressió que a en Guillamon. Però és cert que és una versió diferent de les patums catalanes, és recomanable. Salut.

    ResponElimina
  2. Quin caràcter, el Palau i Fabre. Un gran autor.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada