Vivint sense austeritat


I no em refereixo a l’austeritat que proposa el ministre Solves en els seus pressupostos del 2009, sinó a la literatura austeriana. Encara no he llegit, ni crec que ho faci, Un home a les fosques (Edicions 62), la darrera obra narrativa de Paul Auster, que ha provocat a la xarxa opinions contraposades, i una rebuda tèbia per part de la crítica, que sembla valorar-lo amb una relativa condescendència, “perquè toca”, quan als anys 90 només el coneixien i el defensaven els amants de la poètica postmoderna de llavors. Molt probablement evitaré sumar-me al debat per por a minvar el meu criteri respecte al gruix de l’obra del novaiorquès que va des de La invención de la soledad a Viatges per l’Scriptorium. Pràcticament des que es va publicar El llibre de les il·lusions, Auster ha anat combinant treballs reeixits, però clarament inferiors, amb clatellades sonores (Bogeries de Brooklyn és dels llibres més llepissosament melodramàtics i més mediocres que he llegit en molt de temps).

És possible que el Paul Auster mite hagi engolit el Paul Auster creador provocant l’aparició d’una tercera persona? Em refereixo al Paul Auster mediàtic, el mateix que guanya el Príncep d’Astúries, escriu sobre l’11-S, roda pel·liculetes, escriu qualsevol idea que li passi pel cap i és en boca de qualsevol persona que vulgui adoptar un pedigrí selecte però popular (el que combina desvergonyidament Auster amb Paulo Coelho, el Quim Monzó menys gamberro, Pérez Reverte i Ruiz Zafón).

I malgrat tot, Auster ens ha deixat pàgines de literatura vibrant, absorbent i brillant, entroncant-lo amb una generació d’autors nord-americans que prenien el relleu de la narrativa hiperrealista dels setanta a través d’una proposta posada al dia (entre ells en Philip Roth, considerat com a molt superior a Auster, o en Cormac McCarthy) que fou anomenada postmodernisme. Trilogia de Nova York encara esdevé una obra paradigmàtica de les pors que tenallen l’home contemporani, a partir d’una prosa post-moderna d’un cert regust kafkià i que sorprèn mostrant-nos els aspectes més insòlits del món que ens envolta, i en el qual l’individu només hi troba miralls i laberints. El Palau de la Lluna i La música de l’atzar (la recerca de la figura paterna i la impredictibilitat de la vida, capritxosa i absurda) completen la base de l’escriptura austeriana. També suposen una alenada fresca al món literari d’aquell moment, sembla que ja un pèl llunyà de l’Auster acomodat i conformista d’ara mateix.

Comentaris