Vicent Andrés Estellés


La Mort és la gran immortalitzadora dels artistes, i els acadèmics són els seus buròcrates. Només així em puc explicar casos com el de l'homenot de Burjassot, el “poeta del poble” valencià, que després d'obtenir el ressò popular i tota mena de premis, va haver d'esperar a la seva mort per començar a formar part dels programes escolars. Quan això va succeir, l'any 1993, jo estudiava COU i en tot aquell temps no havia llegit ni un sol vers del valencià. Ara, per sort, Vicent Andrés Estellés es llegeix a l'ESO, ja sigui pel context històric que va viure (la postguerra) i que va condicionar la seva poesia, ja sigui pels recursos de poesia popular que va fer servir i que el fa molt llegible.
Quinze anys després, quan ni tan sols he pogut treballar Estellés a la facultat, em decideixo a fer-ne una primera lectura a través d'alguna antologia. La sort és que la seva obra es troba en plena reflexió i divulgació, així que localitzo fins a tres antologies diferents. Després de mirar-m’ho i remirar-m’ho, opto per l’Antologia poètica de Bromera: l’edició sembla acurada i estèticament agradable; la selecció i la introducció van a càrrec d’en Juli Capilla, poeta i director de la revista Caràcters, així com procurador d’un blog personal; finalment, qui millor que els valencians per editar un autor propi, que s’estimen pel que ha escrit i per qui ha estat i significat.
He de dir que m’ha sorprès la força i la frescor de la paraula d’Estellés. D’entrada opta per una llengua planera però depurada, on l’estilisme es troba en les imatges i les metàfores que empra, sempre preses de la natura i de la vida quotidiana. Tanmateix, en Estellés hi trobem dues etapes diferenciades: una primera des dels seus inicis fins a començaments dels setanta, quan esclata el boom Estellés, com bé ho anomena Capilla, i de mitjans dels setanta (quan publica la seva obra més ingent i ambiciosa, el Mural del País Valencià) quan al meu entendre el poeta Estellés és engolit per la icona Estellés. Evidentment, el primer Estellés és el que més m’arriba i m’interessa, quan la paraula és l’única arma de resistència i d’esclat davant una vida individual i col·lectiva anorreada pel domini abusiu de la Dictadura. Llavors és quan, a partir d’una veu dolguda i fosca, desplega els temes del seu interès (l’amor, la mort, el sexe, la memòria) que, malgrat el dolor i el patiment que professen, també tenen de fons una voluptuositat vital que els fa espurnejar.
A mitjans dels setanta, però, Estellés pren consciència de la importància de la seva obra. En un panorama cultural valencià ben escarransit, s’ha convertit en el marmessor de la llengua i de la memòria del seu poble, en l’estadant del combat i en un referent. És llavors quan sent la necessitat d’emprar aquest posicionament en el bé de la comunitat. Pren consciència i inicia una obra monumental on pretén recollir les llegendes, els fets històrics i les geografies que conformen el poble valencià. D’aquí en surt el Mural, una sèrie de llibres en vers que prenen un to èpic i joiós, ben conscient del que vol despertar.
L’alta cultura i la vida quotidiana, doncs, es donen la mà de forma sorprenent en la poesia de Vicent Andrés Estellés. Tanmateix, i malgrat les referències a Ausiàs March o a Jordi de Sant Jordi, la famosa “Cançó de Bressol”, els poemes “Per exemple”, “Els amants”, “Demà serà una cançó”, “No escric èglogues” o qualsevol de les Horacianes tenen una força nascuda de la vida íntima del poeta i de la reflexió moral que fa d’aquesta, fent-los transcendir de qualsevol element contextual, històric, polític o sociològic. I per sort, l’abundosa producció d’Estellés, tot i morir als seixanta anys, permet triar i remenar i trobar gran quantitat de versos propers i brillants.

Comentaris

  1. Grandíssim poeta que m'acompanya sovint i que es mereixeria una edició crítica de la seva OC.

    ResponElimina
  2. Anònim9:50 a. m.

    Aquesta propera temporada, al Teatre Lliure, es podrà tornar a veure el muntatge de Joan Ollé del "Coral Romput".

    El recomano molt i molt!

    David Figueres

    ResponElimina
  3. David, Horacianes, per mi, és un dels grans llibres de poesia catalana del XX. I L'Hotel París i Llibre de meravelles. Que gran que és, l'Estellés! (J.Llavina)

    ResponElimina
  4. Hola David,

    Tinc 6 dels 10 volums de la seva obra poètica completa (Edicions 3 i 4) i sens dubte és uns dels poetes imprescindibles del s.XX, com Espriu, Vinyoli, Ferrater i Carner.

    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Hola. Jo gràcies a les classes de literatura catalana vaig descobrir Vicent Estellés. Perquè sempre hi ha autors que queden arraconats tant en vida com en mort quan la seva obra és important? Tan de bo no haguéssim d'esperar que un escriptor mori, perquè passin cent anys, i el descobrim per primera vegada.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. promocio@editorialmeteora.com1:49 p. m.

    Hola David,

    No sé si t'interessa també l'obra del poeta Carles Duarte. Ara es pot trobar a les llibreries el seu últim poemari: Maríntim. Et deixo un dels poemes que inclou aquest volum:

    El mar
    Per a Mayte Vieta

    El mar és un retorn.

    Matriu i sepultura,
    gira el seu rostre d'horitzó
    cap al cor de la tarda.

    Deses els ulls
    endins del cristall verd
    travessat per la llum.

    Ressona el lent batec
    i un vell astre s'apaga.

    Crema el Sol als teus llavis.

    Neda el cos
    i ets gest d'aigua dins l'aigua.

    Són un somni les ones,
    la pell.

    I et commou el silenci,
    el seu tacte.

    (Maríntim. Carles Duarte)

    Una salutació,

    MªJosé (Editorial Meteora)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada