Petrificats pel temps


La càmera fa un llarg travelling per mostrar-nos la família del Príncep Salina (Burt Lancaster) que, el 1860, després d’arribar a Donna Fugatta per passar-hi l’estiu, en plena xamosa i polsegosa Sicília, assisteix a una missa en el seu honor. Són els darrers temps de l’aristocràcia, una espècie gairebé en extinció davant els temps revolucionaris que corren, i Luchino Visconti no té cap mena de pietat en mostrar-nos-els hieràtics, empolsegats i bruts pels camins de l’illa, esgotats davant la perpetuació dels costums ancestrals arcaics però que no poden defugir per naturalesa pròpia. Són estàtues de sal petrificades pel pas del temps.
Si bé el final de la pel·lícula, amb el Príncep allunyant-se de la càmera mentre s’endinsa en els carrers foscos del poble, és desolador, aquesta altra escena mostra més descarnadament la idea de Visconti a l’hora de dur al cinema El Gatopardo, l’obra de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. I també demostra que el setè art, des de la seva pròpia narrativa, disposa de recursos metafòrics propis i pot donar més de si que una simple història entretinguda, a la recerca d’un estil depurat i particular. D’aquesta manera, artistes com Visconti es permeten reescriure les obres dels novel·listes, oferint-nos les seves pròpies obres mestres, re-construir-les i re-crear-les. És a dir, crear a partir del material degut a un altre demiürg, la vella història de l'artista i de la humanitat. Qui diu que les adaptacions literàries no poden ser interessants?

Comentaris

  1. L'altre dia vaig veure Mort a Venècia, de Visconti. La veritat és que la vaig trobar molt decepcionant, actuacions bastant mediocres, silencis eterns sense sentit, mirades massa obvies i una història mal resolta en general. Pas del temps mal determinat, i en general bastant avorrida. La veritat, és la primera pel·lícula de Visconti que veig però em van quedar poques ganes de veure'n cap més... Suposo que algú s'escandalitzarà de la meva opinió, però a vegades a "l'art i assaig" i a les "noves bagues" se'ls veu el llautó. Salut!

    ResponElimina
  2. Clar que les adaptacions poden ser ben interessants. Només cal que tinguen el nivell suficient per a ser re-creacions dignes, amb una capacitat de sentit més o menys original.
    Un bon blog.

    ResponElimina
  3. Visconti és un mestre adaptant la literatura al cinema. N'hi ha pocs com ell. La majoria distorsionen, empobreixen, tuden, capolen.
    Mz, si no t'emociona el principi, ni que sigui el principi, de Mort a Venècia dubto que hi hagi res que et faci el pes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada