Última oda a Barcelona



Degradació física i misèria moral són els mals que afecten el submón de l'àrea metropolitana de Barcelona. Com a professor interí i substitut porto quatre anys movent-me pel Vallès i el Barcelonès, i la inestabilitat de la feina em condueix cada setembre a un noui cada vegada més sorprenent indret. Roba estesa a les finestres de pisos estrets i xafogosos, edificis escrostonats per la humitat en el millor dels casos, cotxes tunejats que sacsegen les oïdes amb total impunitat, bars que puden a tabac i fritanga, soroll i més soroll... S'ha de tenir pebrots, i perdoneu l'expressió, per intentar gratar aquesta superfície esperant extreure'n una mica d'art o bellesa. Com si un impressionista busqués a la Lluna un paisatge on inspirar-se. Potser un romàntic, en tot cas...

Doncs en Jordi Valls i en Lluís Calvo (com podreu comprovar en els enllaços, presents també a la catosfera) aconsegueixen traslladar tot aquest submón a la poesia en un llibret revelador, Última oda a Barcelona (La Garúa). El poemari es mou entre Santa Coloma de Gramenet, Torre del Baró i el Poble Nou. Versos llargs, riuades de reflexions sorgides de l'admiració (en tots els sentits) davant d'aquest món tan particular, un món a part que ni és l'Espanya emigrada dels anys seixanta -com els pares d'en Calvo o la meva família paterna-, ni la Catalunya menestral pre-industrial -la família d'en Valls o la meva família materna. Ni tampoc la Xina, el Pakistan o l'Àfrica dels nouvinguts actuals. És, en realitat, un poti-poti que costa de digerir i d'analitzar, i d'on poden sorgir situacions realment sorprenents, tan negatives com positives. I entremig de la sorpresa, la ironia d'en Valls i Calvo:

"Hem perdut el nord i hem oblidat el sud.

Alguns somnien la petita Dorothy

i l'home de llauna al país d'Oz.

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l'u que atura el cotxe tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot volum,

a crits reclama: ¿Jessi bajas?

I Jessi, com deessa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

Bajaré cuando me salga del coño!

Aquesta és la manera de mostrar l'amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu,

i l'excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i afollades-,

obren pas a l'encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat."

El sublim i el grotesc junts de la mà.

Comentaris