Bruixes


Bruixes és una ciutat eminentment visual que gaudirà tothom que busqui un ambient romàntic on perdre's o on submergir-se per uns dies en l'Europa de la Baixa Edat Mitjana. Poques són, però, les llibreries que hi he trobat, i totes elles amb volums en holandès; així que la ciutat m'ha acabat entrant pels ulls, que és per on venç i convenç. A banda de l'arquitectura civil (el Burg, el Markt) i religiosa (l'Església de la Nostra Senyora, la Catedral del Salvador), la capital de Flandes és també la capital de la pintura flamenca, amb un petit però ben abastit museu amb obres dels primitius flamencs (Jan van Eyck, Hans Memling, Gerard David).

Tanmateix, el que més m'ha sorprès és la riquesa lingüística de la zona, que vaig comentar amb en Hug, l'amo del bed & breakfast on ens hem hostatjat. Un tret molt particular dels habitants de Flandes (no pas extensible a tota Bèlgica ja que els habitants de Valònia són eminentment francòfons) i que defineix a la perfecció el seu caràcter de poble culturalment enriquit pel conjunt de cultures properes i el seu tarannà de comerciants, motiu de la seva riquesa tan disputada durant anys pels imperis europeus. Ens comenta que la seva llengua materna és el flamenc, que la llengua d'ús oficial és l'holandès, que el francès l'aprenen per imperatiu administratiu, que l'anglès és la llengua internacional i que fins i tot hi ha bosses de parlants alemanys. I tot plegat, la majoria d'elles les aprenen a l'escola!

I aquí encara n'hi han que embruteixen amb manifestos i altres galindaines. Li fem entendre que d'on venim les coses són una mica més complicades. Aprofito per explicar-li el fet diferencial català i les reticències d'alguns a aprendre la llengua pròpia del seu territori, a banda de la llengua oficial de l'estat. El bilingüisme només el practiquem els catalanoparlants, i és una llàstima que per culpa d'uns plans d'estudis lamentables no en sapiguem més. La Zita i jo mateix sóm una generació víctima d'un ensenyament de l'anglès molt deficient, i per això ens costa una mica fer-nos entendre. No se sorprèn, ell s'ha trobat casos de castellanoparlants que no sabien un borrall d'anglès o de francès.

El coneixement de llengües és, al meu parer, un tret diferencial dels països més culturalment avançats. Quan els estats monolingües com l'espanyol o el francès han perdut la supremacia de les seves llengües, els ha costat abandonar la idea de la grandeur lingüística i rebaixar-se a fer servir una altra llengua que no sigui la seva. Són els parlants de llengües minoritàries els que, obligadament o no, aprenen altres llengües, eixamplen els seus coneixements i creixen, avancen, s'enriqueixen. El monolingüisme empobreix, forja un caràcter arisc i tossut, sempre que la recepció d'un altre idioma sigui simplement el rebuig. En canvi, el multilingüisme ens obre a altres cultures, ens permet la comunicació i finalment ens pot ajudar a obrir la nostra pròpia llengua i cultura al món, ens pot ajudar a explicar-nos i a expandir-nos.

Comentaris

  1. Quina enveja que em fas...

    ResponElimina
  2. Vaig viure un any a Brussel·les. Una de les coses que em va sorprendre més va ser el plurilingüisme de molts dels seus habitants. Coincideixo amb les conclusions del teu post, doncs.

    De totes maneres, cal puntualitzar que el flamenc i l'holandès no són dues llengües diferents, sinó dos dialectes d'una mateixa llengua. Això no t'ho discutirà cap flamenc, encara que opti per anomenar la seva llengua "flamenc" i no "holandès" o "neerlandès", i tingui una identitat nacional pròpia. D'altra banda, la situació lingüística de Bèlgica i Catalunya no és comparables. A Bèlgica hi ha tres llengües oficials: el francès, el flamenc i l'holandès. Cadascuna d'elles té una àrea lingüística geogràfica ben definida. A Flandes tothom parla habitualment el flamenc, i el francès s'aprèn com a segona llengua. El mateix succeix a Valònia i la petita àrea on es parla aleman. L'única excepció és Brussel·les: en principi, situada dins l'àrea flamenca, però on la majoria de la població parla, avui en dia, i degut al desprestigi que el flamenc va patir en determinats moments de la història recent, francès.

    ResponElimina
  3. Gràcies pels teus aclariments, Teresa, són realment interessants. Entenc que les realitats del flamenc i del català no s'assemblen, però no puc evitar conèixer la realitat d'altres llengües minoritàries (i/o minoritzades) i comparar-les a la nostra...

    ResponElimina
  4. Sempre és bo mirar els altres per poder saber on un mateix està situat. Rellegint el meu post, veig que he comès un error. On dic que a Bèlgica hi ha tres llengües oficials, volia dir: el francès, el flamenc (o neerlandès) i l'alemany.

    Encara recordo una visita que vaig fer al parlament europeu. A la bústia dels eurodiputats belgues, el nom de Bèlgica estava escrit en les tres llengües oficials; la dels eurodiputats espanyols, només en una. No cal que digui quina... Cal tenir en compte, a més, que els belgues que tenen com a llengua pròpia l'alemany són només uns quants milers. No uns quants milions com nosaltres, els catalans.

    De totes maneres, amb això tampoc vull dir que a Bèlgica tot sigui tolerància i no hi hagi tensions lingüístiques. Tot al contrari, n'hi ha moltíssimes!, mesclades o no amb un rerefons polític i econòmic. I sovint apareixen a primera pàgina de l'actualitat internacional.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada