"Yume", de J. N. Santaeulàlia


M'ha arribat el número de juliol (número 44) de la revista Caràcters, on trobareu una crítica meva de Desfent el nus del mocador, de Ramon Erra. Com que el número anterior d'abril queda lluny, us deixo llegir la crítica que m'hi van publicar, la primera de les meves col·laboracions en una revista que ja coneixia i seguia de molt abans com a lector. Us la recomano per la quantitat i la qualitat de crítiques sobre obres catalanes actuals que hi podeu trobar per seguir de prop el nostre panorama literari.

Somnis orientals (Caràcters, abril 2008, núm. 43)

Un dels grans motius de la literatura, per la seva força significativa, és la mort, sobretot l'enfrontament d'una sèrie de personatges a la desaparició d'algú proper, ja sigui a través de la narració vital de la mort o de l'experiència d'aquells que el sobreviuen. No és estrany, doncs, que després d’esdevenir el motor narratiu a Punt mort o a Ulls d’aigua, l’escriptor banyolí Josep Navarro Santaeulàlia obri la seva darrera novel·la amb la incineració del personatge principal, en Jan, un jove idealista, poeta i arxiver de professió que, passats els quaranta, s’obstina a viure un somni impossible fins les darreres conseqüències. Com a testimoni del seu recorregut vital tenim el narrador, amic seu des dels anys universitaris i d’un antagonisme absolut: cínic i escèptic, novel·lista frustrat i periodista liberal al·lèrgic a qualsevol mena de somni, il·lusió o fantasia. El procés d’autodestrucció que pateix el protagonista, doncs, ens ve filtrat per una prosa càustica, lleugera i irreverent, que ofereix el contrapunt a les angoixes existencials del poeta i fa molt llegible la història.

L’inici de la narració és una mica erràtic, un recorregut pels anys de joventut en la Barcelona dels vuitanta. És el moment d’establir el joc d’oposicions amb l’objectiu de definir els seus caràcters i predeterminar les seves accions. Perquè a vegades es parla del destí, que sempre coneixerem d’avançada a través dels mateixos personatges, doncs no hi ha lloc per a l’engany: el narrador, incapaç de comprometre’s amb res ni amb ningú, es compara amb un eriçó que amaga les frustracions sota capes d’escepticisme; per contra, en Jan és un optimista insubornable que, quan s’enfronta amb la realitat i el fracàs, només sap deixar-se arrossegar per la incomprensió. Yume no agafa embranzida fins quan en Jan, incapaç d’assimilar els fracassos de la realitat, s’obsedeix amb la cultura japonesa fins a l’extrem de voler viure a Tòquio durant uns mesos, convertint-se en la capital d’un nou somni –significat del kanji que dóna títol a l’obra. En realitat, en Jan no és res més que una imatge deformada del propi autor, que aprofita tots els seus coneixements sobre el Japó per fer-nos-en un gran retrat, sense estalviar-se ni les particularitats ni les contradiccions dels seus costums.

En aquesta terra estranya s’accentuen encara més les diferències entre els personatges, enfrontats al gran dubte que en el fons planteja Yume: com es pot assimilar el fracàs dels somnis, una vegada arribats a l’edat adulta? D’una banda, en Jan substitueix el fracàs del seu matrimoni amb la Laura –un somni de joventut malmès per la realitat del dia a dia- per l’enamorament d’una japonesa casada i amb fills, enigmàtica i callada, que només li comporta un gran turment. De l’altre, el narrador es conforma amb viure un affaire luxuriós, agradable i sense importància amb una jove toquiota, abans que afrontar un somni propi i percaçar-lo, generat involuntàriament per la mateixa Laura. És ella qui, al capdavall, essent pragmàtica i amb capacitat d’anàlisi, se’n surt millor conciliant il·lusió i conformisme.

És en el tram final on la novel·la de Santaeulàlia assoleix les seves millors pàgines. Per fi el narrador s’erigeix en vertader protagonista i, lluny de les ironies envers les frases sentencioses, els versos llepats i les extravagàncies del seu amic, pren un to nou, marcat per l’amargor de la solitud. L’absència d’en Jan li ofereix una nova dimensió de la seva figura i de l’obsessió que aquest perseguia. La vida és dolor, viure els somnis ens enfronta al sofriment; però la negació de la vivència esdevé encara més terrible. Després de tanta pretesa lleugeresa, el text guanya pes i s’enfonsa en les veritats de l’existencialisme. La mort d’en Jan acaba donant-li sentit a la seva pròpia vida, una imatge sintetitzada en el haiku que li serveix d’epitafi i que li dóna la raó respecte a l’excel·lència de l’art nipó de dir tant en tan poc espai: “Xiprers amunt,/la pols s’enfila, lenta,/cap a la llum.”

Comentaris

  1. Hola. Aquest article és realment molt interessant. Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Cristina9:44 a. m.

    Felicitats per l'article. Et podrem continuar llegint a CARÀCTERS a partir d'ara?

    ResponElimina
  3. Gràcies, Arlequí. Cristina, sembla que els amics de Caràcters estan força contents amb les meves crítiques i ja m'han encarregat una de nova per al número d'ocubre, així que crec que sí, m'hi podreu seguir llegint. Gràcies per l'interès.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada