"Pedra de tartera", de Maria Barbal



Si bé els darrers anys la crítica no ha rebut gaire bé les novel·les de Maria Barbal, hem de convenir que l'escriptora de Tremp es va guanyar de fa temps un lloc dins les lletres catalanes amb obres com Càmfora o Mel i metzines. Tanmateix, va ser Pedra de tartera la responsable de posar en primera plana les virtuts d'una autora que, com la majoria de fèmines catalanes que prenen la ploma, malgrat l'èxit crític i de públic, ha hagut de superar les recorrents comparacions amb Mercè Rodoreda. Antaviana ho comentava fa temps pel que fa a Montserrat Roig.


No obstant, sí que és veritat que Pedra de tartera té punts de contacte amb La Plaça del Diamant: ambdós són relats de la vida d'una dona que pertany a les classes populars, narrats en primera persona, amb la Guerra Civil pel mig i les seves terribles conseqüències marcant el desenllaç vital. A partir d'aquí, però, el desenvolupament de la Conxa és sensiblement diferent al de la Colometa: mentre la segona busca passar pàgina amb el passat, deslliurant-se'n amb el segon marit i una vida renovellada, la primera assumeix el trasbals de la guerra amb una subsistència callada i gairebé ascètica, basada en la rutina de la vida rural.

Precisament és en l'escenari on divergeixen ambdues obres. Pedra de tartera s'allunya de Barcelona, la ciutat comtal només és present en el desenllaç i en l'eco dels parents llunyans que un cop l'any pugen al mas, i ens trasllada a la muntanya pallarenca per relatar-nos la vida dura i senzilla de la gent que hi viu, per retratar-nos un món tancat en si mateix a causa de les dificultats geogràfiques, on l'estructura feudal encara perviu en els masos i les viles, en la manera de treballar el camp, de tenir cura de la casa i de relacionar-se les persones i les famílies. És més, la Conxita revela una incipient però poc esmolada crítica al paper de la dona, sotmesa a una estructura patriarcal, però que depèn en gran mesura de la seva feina i capacitat organitzativa perquè la casa funcioni. Les dones cuinen, tenen cura dels nens i del mas, però també ajuden els homes al camp, l'única parcel·la que depèn absolutament d'aquests.

I encara hi podem trobar més diferències en l'estil. Mentre que Rodoreda assaja la novel·la psicològica, Barbal també tira de la memòria del personatge però en una estructura més fragmentada, breu i sintètica, que amb poques pàgines (els capítols més llargs tenen quatre planes) fa passar els anys d'una bufada. I aquesta és la impressió que ens aconsegueix donar, la brevetat del pas del temps i la reflexió de la vida a partir dels capítols més ressenyables, mentre que la resta es perd i es converteix en escenari, en actors secundaris, en sensacions i sentiments. Per acabar de donar-li atractiu i personalitat a la seva obra, Barbal empra un llenguatge dialectalitzat, depurat de barroquismes i altres ornaments innecessaris, però que no renuncia a una poètica despullada que pren de la naturalesa els seus referents més immediats. Tot un clàssic, sens dubte, que La Magrana acaba de recuperar encertadament en edició de butxaca.

Comentaris

  1. Hola. Gràcies per citar-me. Per cert, estic descobrint que hi ha moltes escriptores l'obra de les quals ha estat infravalorada. I la Rodoreda ha començat a ser valorada a partir del centenari del seu naixement. Què ho fa que les escriptores siguin tan poc valorades en aquest país?

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. N'hi ha tantes que van quedar amagades rere l'obra del marit o simplement han romàs pràcticament en l'anonimat. Murià, Arderiu, Bertrana... el millor que podem fer però és llegir-les!

    ResponElimina
  3. Cristina6:22 p. m.

    A mi PEDRA DE TARTERA em va agradar moltíssim!
    I vaig aprendre molt vocabulari que no usem a Barcelona. Ara que l'esmentes tinc CÀMFORA al prestatge des de fa un parell d'anys, a veure si m'hi animo.

    ResponElimina
  4. Trobo que amb el post has sabut transmetre l'essència del Pedra de tartera. Et felicito! Jo el vaig llegir fa uns anys, d'una revolada. I també em va recordar el to intimista de la Mercè Rodoreda.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada