"Arbre talat. Trenta poemes", de Thomas Hardy


Fa més de deu anys que vaig llegir Al nord de Boston, de Robert Frost, un llibre que va canviar les meves idees sobre la poesia i que em va descobrir un autor i una tradició anomenada realisme líric. I ara, novament a través dels Llibres de l'Escorpí (que jo sàpiga, una col·lecció actualment suspesa o desapareguda) m'assabento que Thomas Hardy (de qui havia llegit delitosament Jude, l'obscur), malgrat el seu èxit com a novel·lista, en realitat tenia ànima de poeta. Fou poc reconegut pels seus contemporanis, però, i va haver d'esperar una colla d'anys perquè la seva obra poètica es revaloritzés fins esdevenir el predecessor del mateix Frost o de Robert Graves.
La poesia de Hardy té una bellesa basada en un lirisme poc envolat, que busca la complicitat del lector obrint-se al món exterior, convertint-se en un espectador de la realitat, receptiu als detalls més remarcables de la vida senzilla i de la natura. Així defuig la poesia del jo dels seus contemporanis, romàntics, i obre un camí que farà fortuna en la poesia anglosaxona fins avui dia. El pas del temps en els detalls més mínims, les oportunitats perdudes a través d'un viatge en tren o la futilitat de l'existència a través de la tala d'un arbre bicentenari (que dóna títol al recull) són algunes de les situacions que planteja, valent-se d'una llengua acurada, que enganya per la senzillesa aparent.
La cadernera engabiada
Al cementiri, en una tomba nova,
he vist una gàbia
amb una cadernera. En el silenci
se la sentia com saltava.
Interrogava amb ulls pensius,
i provà de cantar;
qui l'havia deixat allí i per què,
ningú no ho sabé mai.
Tots dos esperant
Una estrella em mira
i diu: "Aquí estem, tu i jo,
cadascú al seu lloc:
què penses fer,
penses fer?"
I dic: "Pel que jo sé,
deixar que el temps s'escoli, i esperar
fins que el meu canvi arribi." "Exacte
-diu l'estrella-, jo també,
jo també."

Comentaris

  1. Hola. Sovint descobrim autors que no havíem llegit en d'altres facetes literàries.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. predecessor de frost (que és, efectivament, extraordinari), de graves i, no ho oblidi, en part de ferrater.

    ResponElimina
  3. Hola David, m'has fet pensar que d'adolescent vaig llegir JUDE L'OBSCRUR i m'ho vaig passar pipa.

    "...valent-se d'una llengua acurada, que enganya per la senzillesa aparent". Les coses senzilles són les més difícils d'aconseguir. Com ho deia el Vinyoli? "Soparm calent, dona, llit". Què més hi ha a la vida sinó aquestes senzilles-essencials coses?

    ResponElimina
  4. Anònim2:06 p. m.

    Molt d'acord. Tal i com diu en j. t. al seu comentari, conjuntament de Frost i sobretot d'Auden, Ferrater s'impregnà d'quests versos per modernitzar la poesia catalana.

    No pas tant des del punt de vista estílistic, sinó més per establir una nova moralitat poètica que deixés enrere la de llavors.

    La tradició poètica anglosaxona -em ve a la memoria Hugues o el mateix Eliot- potser no dóna tanta importància a la forma i sí allò que diu.

    Ferrater, no abandona la forma -recupera el decasílab- però a la manera dels anglosaxos, hi introdueix texans i gins i modernitat.

    David Figueres

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada