"Sylvie", Gérard de Nerval


El Romanticisme ha envellit tan malament que fins i tot la seva adjectivació s'utilitza amb un to despectiu. Si no serveix per a descriure una narració de to edulcorat centrada en una història d'amor que després de moltes tombarelles acaba amb un final made in Hollywood, se'n critiquen els seus postulats artístics per epidèrmics, ingenus o retrògrads.

Tanmateix, si et poses a gratar rere la llarga ombra de Lord Byron i el Werther de Goethe, hi pots arribar a trobar autors gens menyspreables, com és el cas del francès Gérard de Nerval. Us he de confessar que feia molt que un llibre no em removia les entranyes com ho ha fet aquesta nouvelle de poc més de vuitanta pàgines anomenada Sylvie (Quaderns Crema). Totes les reticències davant els tòpics romàntics queden vençudes per la ploma deliciosa de Nerval que, a través del somieig del narrador, ens transporta al món interior d'una ànima tormentada pel gran tema romàntic: la idealització de l'amor. El protagonista viu en la impotència de veure que el passat li ha servat la memòria de dues dones estimades, igual d'inassolibles però per motius ben diferents: la idealitzada Adrienne, que en el present es reflecteix en l'actriu Aurélie, i la dolça realitat de Sylvie.

El seu gran drama, doncs, radica en la impossibilitat d'assolir l'amor de cap d'elles. Adrienne viu dedicada a la religió, Sylvie té la seva vida pròpia després que el protagonista l'abandonés per créixer a París, Aurélie s'ofèn quan veu que només és el pàlid reflex d'un amor platònic. Així doncs, el protagonista s'ha de conformar amb el seu passat, una memòria dolorosa però que el transporta a temps millors, emmarcats en el paisatge idíl·lic del Pays de l'Oise. Amb gran mestria, Nerval combina els dos nivells temporals atorgant una atmosfera unificadora de somnieig, de fantasia basada en la memòria del passat medieval. Aquest estil és per a molts un clar precedent dels surrealistes, influïts per la seva obra.

Sé per experiència que l'esperit romàntic és una rèmora que, tot i la coartada estètica i cultural, s'acaba superant amb la relativitat que atorguen els anys. Però si alguna vegada també heu viscut aquestes sensacions i voleu rememorar-les a través d'una escriptura valenta, que sap evitar l'espadat del ridícul que sempre ha acompanyat els romàntics (autèntics funambulistes de la literatura), us commino a llegir Sylvie des de l'admiració més visceral, melangiosa i evocadora.

Com acostuma a dir en Biel, encara que jo ho faci més barroerament, aquesta nouvelle de vuitanta-quatre pàgines quedarà amorrada al piló de "llibres deliciosos per rellegir els vespres d'estiu i les tardes plujoses d'hivern quan senti el desig de la melangia de la joventut".


Comentaris

  1. David, ja m'agrada que em plagiïs.

    ResponElimina
  2. ... Per mi, Sylvie és d'aquestes obres que no deixen de redescobir-se en la relectura. La superposició temporal de les tres noies, dels tres balls, dels tres jardins, allunyen el relat de Nerval d'una narrativa tancada i lineal que aconsegueix fascinar el lector i que permet descobrir un i un altre cop nous matisos en rellegir-lo...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada