L'ofici de crític



Fa pocs dies s'ha publicat una notícia que ha aixecat força polseguera en el món acadèmic. A la universitat de Cambridge, els alumnes de l'assignatura de Crítica Pràctica han hagut de comparar un poema de William Raleigh amb les lletres de tres compositors de música pop: Billie Holiday, Bob Dylan i Amy Winehouse. És clar que l'opció més criticada ha estat la darrera, ja que Dylan i Holiday, des dels seus respectius estils (folk-rock i jazz vocal), avui dia tenen una consideració de clàssics que transcendeix el fenomen de la música popular. Tot plegat em va provocar una discusió molt encesa amb la Zita perquè considero que el/s professor/s de Cambridge tenen tot el dret a plantejar aquesta qüestió i que, tractant-se d'un examen final del darrer any de carrera, no respon a cap voluntat d'apropar el món acadèmic als joves mitjançant una rebaixa barata de continguts. Més aviat té a veure amb la capacitat crítica i d'adaptació d'aquesta capacitat al món actual seguint els estudis comparatius nord-americans.

Al meu entendre, el crític literari ha de ser un individu que combini l'amor per la lectura amb la capacitat valorativa i expositiva, un criteri de relativització i una formació acadèmica sòlida. Tot plegat ha de fer que en darrer terme pugui enfrontar-se a qualsevol producte i, amb una valoració objectiva, pugui explicar al públic interessat quina ha estat la proposta de l'autor i si ha estat capaç d'assolir-la. És a dir, si compleix amb les expectatives. Finalment, l'haurà de posar en relació amb la tradició, una de les coses més difícils, ja que només el temps és capaç de posar tothom al seu lloc pertinent, i de vegades algunes obres o autors fins al cap de molts anys no reben la valoració que en el seu moment se'ls va negar. Aquí és on el crític ha de filar més prim i on el seu academicisme s'ha de veure relativitzat per un coneixement profús de la literatura del seu temps.

Per tant, considero que al/s professor/s de Cambridge no li/els interessa tant la capacitat de l'alumnat per valorar els possibles punts de contacte entre una cançó pop i un poema clàssic, com la capacitat per enfrontar-se a qualsevol mena de text sense uns prejudicis que afectin la seva capacitat crítica. Aquesta persona, una vegada treballi per a un diari o una revista, rebrà tota mena de llibres per ressenyar. Haurà de ser capaç d'oblidar-se de Shakespeare, Wilde o Raleigh, o bé els haurà de posar al seu lloc i tirar d'ells quan calgui, per enfrontar-se als llibres del present amb capacitat suficient per valorar en la seva justa mesura el llibre d'un debutant o d'un autor desconegut o mediàtic. Ningú sap en quin lloc es trobaran tots ells d'aquí a cent anys (potser oblidats, potser entre els millors del segle XXI), però ara mateix disposen d'una sèrie de valors que, si bé no fan que arribin a la sola de la sabata del bard d'Avon, potser sí que els converteixen en lectures ben interessants per al públic que busqui novetats.
Per això hi ha acadèmics que no serveixen per a la crítica, perquè més enllà dels clàssics són incapaços de valorar productes menors amb objectivitat. De la mateixa manera, algú que conegui la literatura popular o sigui un lector insaciable però no disposi dels mecanismes que s'aprenen en els estudis literaris, no serà capaç d'articular una crítica rigorosa ni podrà posar en relació l'obra amb la tradició. I per acabar-ho d'adobar, ser un bon crític també vol dir tenir talent per a escriure, fer interessants i entenedors els textos talment fos un artista. Tot allò que ja deia Oscar Wilde a El crític artista i que fa que la crítica, en el fons, esdevingui un art en si mateixa.

Comentaris

  1. Llunàtic, m'has aclarit molts dubtes respecte a l'ofici.
    Ànims i a criticar! ;-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada