El viatger Magris


Ningú no m'ho ha preguntat, però si ho fessin diria que llegeixo per ensopegar amb llibres com aquest, que em pessigollegen l'estómac i em provoquen efervescències al cervell. Ja em va passar amb Sebald, Vila-Matas, Bolaño i tants altres, i ara em passa amb el triestí Claudio Magris, de qui m'havien recomanat ara fa uns anys El Danubi, la seva gran obra, però de qui he volgut començar a llegir amb El viatjar infinit, un magnífic recull de cròniques de viatge que en si mateixes ja són creació, ficció si entenem que avui dia no podem establir fronteres gaire clares entre reportatge, novel·la i dietari.

Magris ha dedicat la seva carrera intel·lectual a la germanofília i això es nota amb un bon gruix de capítols que tracten les seves vivències a la Mitteleuropa. A la vegada, aquest gust determina molt la seva narrativa, molt adjectivada i cadenciosa, amb un deix romàntic i una malenconia encomanadissa que ajuda a acostar-nos als personatges que hi apareixen: els darrers emperadors de Prússia i Baviera, el poble sòrab i la seva llengua en plena decadència, les constants referències a Don Quixot i la recerca de les seves passes per Castella-la Manxa...

Però si El viatjar infinit mereix tots els meus respectes és per un Prefaci exemplar que mereix convertir-se en referència dels amants de la literatura contemporània. En ell, Magris estableix una comparació entre viure, identificat amb el viatge, i escriure, de tal manera que "el viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició". No us recorda tot plegat al blog? Evidentment, Magris es refereix a una concepció moderna i oberta de la novel·la, però les característiques de blog permeten aquesta narrativa aglutinadora i en constant reconstrucció i ampliació. És més, aquesta teoria que Magris practica esdevé al seu parer el signe del nostre temps i de la literatura més interessant, la que sap copsar millor les contradiccions de l'home modern: "la narrativa més autèntica potser és la que parla no pas a través de la pura invenció i ficció, sinó agafant directament els fets, les coses, les transformacions boges i vertiginoses que, com diu Kapuscinski, impedeixen captar el món en la seva totalitat i oferir-ne una síntesi, i només permeten copsar-ne fragments, com un reporter en el caos de la batalla." Ell mateix cita al gran periodista i escriptor polonès amb qui he estat a punt de comparar-lo. Un gran referent, sens dubte.

Així doncs les meves felicitacions a Edicions de 1984 des d'on s'està publicant en català l'obra de Claudio Magris, un dels autors que avui dia forma part de les propostes literàries més clarividents i interessants, al costat d'una nòmina que per sentida no deixa pas d'impressionar (i que, per no repetir-me, trobeu al capdamunt i en tot el llunÀtic, és clar).

Comentaris

  1. Hola. Realment la lectura ens fa descobrir autors i eines literàries que ens fan créixer com a lectors.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada