"Bartleby y compañía", d'Enrique Vila-Matas



Herman Melville, famós per ser el creador del mite de Moby Dick, va deixar un relat breu i estrany anomenat Bartleby, l'escrivent, que cal haver llegit per entendre bona part de la literatura nascuda durant el segle XX, aquella que traça una línia amb Franz Kafka com a eix vertebrador, que d'esquitllentes agafa el Juan Rulfo de Pedro Páramo i Robert Walser, i que desemboca en les propostes suïcides, abocades a posar en entredit els límits de la literatura, de W. G. Sebald o Roberto Bolaño. Tots ells formen part de les lectures d'Enrique Vila-Matas, que amb Bartleby y compañía, més que una ficció, crea un joc literari a partir dels escriptors “del No”, basats en la figura del personatge de Melville, i que es caracteritzen per haver abandonat la pràctica de la literatura per voluntat pròpia i atenint-se a tota mena de raons, a quina més sorprenent o surrealista. És clar que per algú malalt d'escriptura com Vila-Matas aquest pot ser un punt de partida ben vàlid per esperonar la curiositat del lector/escriptor, encara que hi barregi realitat i ficció sense ben bé saber quan ens pren el pèl o quan la realitat supera la ficció. Amb aquest títol, l'any 2000 l'escriptor barceloní va iniciar un viatge continuat a El mal de Montano i culminat a Doctor Pasavento consistent en analitzar els motius de l'escriptor, la influència de la literatura en la vida i la formació (o difuminació) de la pròpia personalitat en el text.

L'obra, que barreja deliveradament l'assaig i la ficció, s'estructura en una sèrie de notes d'un llibre inexistent, una riuada d'històries que només tenen en la figura del narrador un dèbil enllaç que tampoc aconsegueix unificar res. Això sí, de tant en tant es posen en contacte els autors citats, i de forma dispersa Vila-Matas apunta idees molt interessants, que donen a entendre una voluntat amagada, molt més sòlida del que pretén mostrar. Perquè al capdavall la literatura esdevé això mateix, un joc que cal forçar i dur al límit, tot i que suposi uns perjudicis evidents, desembocant en la solitud i la incomprensió. Perquè la literatura és igual d'incomprensible que la mateixa vida al tractar-se d'un reflex d'aquesta. La literatura no està capacitada per oferir respostes, i l'escriptor, ja sigui per pur caprici o per una voluntat ben definida, té la darrera paraula a l'hora d'abandonar-la. Aquesta capacitat per prendre decisions de qualsevol signe, per molt perjudicials que ens siguin, és el que ens defineix com a éssers humans. I tanmateix, no deixen de meravellar-nos els Robert Walser que es passegen pels límits de la literatura i de la vida, que es lleven la màscara d'escriptors i que renuncien deliveradament a una de les possibilitats que els ofereix l'existència.
La futilitat de l'escriptura, doncs, ens pot conduir a la suor freda de la futilitat de l'existència. I per això la tasca de Vila-Matas és tan aplaudida, perquè a través de la seva narració prova de desvetllar-nos els misteris de la literatura, en el fons el sentit últim de l'existència: la meravella davant el misteri, motor de la ciència i de l'art, de l'expressió humana.

Comentaris

  1. La vida i la literatura no poden viure l'una sense l'altra. Totes dues són complexes i belles, però formen part de nosaltres, tant lectors com escriptors.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. advocat del diable10:40 a. m.

    sí home! no em digui que aquest llibre de vila-matas arrenca del personatge de melville! no se m'havia acudit mai! vol dir que ho fa deliBeradament?

    ResponElimina
  3. Estimat advocat del diable: deixi'm recomanar-li que visiti el metge de capçalera. Potser no se n'ha adonat, però pateix d'una dolència anomenada "cretinisme". Sisplau, no interpreti pas que l'insulto; es tracta d'una malaltia hipotiroidea que provoca, entre d'altres coses, que tingui una alçada menor a la que li pertocaria per edat. Perquè si no, no entenc com pot posar-se a l'alçada d'un comentarista de la COPE davant el govern per criticar el meu article. Sisplau, llegeixi-se'l si pot passar del primer paràgraf, i llavors digui'm què te de dolent, però basant-se en quelcom més que en destacar les obvietats que, per altra banda, simplement serveixen per centrar el text. Encara que tothom sàpiga que Cervantes és l'autor del Quixot, ningú s'estalvia la referència quan parlen d'ell, oi? Doncs això. I dediqui's a la seva feina, no hauria d'anar en l'ajuda del pobre Jimenez Losantos? Au, va, que ja som grandets.

    ResponElimina
  4. (Collons amb l'advocat aquest)
    En fi, que el llibre del Mats és ben curiós. Com tot el que escriu aquest home, vaja. La ressenya d'aquest llibre em va ajudar a guanyar un dinar amb uns escriptors en el concurs Que llegeixes? M'ha fet gràcia recordar-lo en el teu blog. Salut!

    ResponElimina
  5. vladimir5:38 p. m.

    "Bartleby, l'escrivent" una petita joia; i la traducció catalana de Miquel Desclot un luxe.

    No entenc com l'editorial Proa no n'ha fet mai una edició com cal. Molts ens hem hagut de conformar amb una merda d'edició de butxaca.

    Ara, bravo per Nòrdica i la seva recent edició d'aquest clàssic. Tot i que les il·lustracions de Zabala no m'acabin de semblar satisfactòries.

    ResponElimina
  6. Molt bon llibre aquest d'en Vila-Matas. Jo també en vaig fer una ressenya aviat farà un any:
    http://lacosapublica.blogspot.com/2007/08/bartleby-y-compaa-enrique-vila-matas.html

    Salutacions llibresques!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada