A batzegades


Aprofito que em desplaço a Barcelona per qüestions de salut per visitar La Central: fa uns moments, els metges comprovaven els meus batecs i ara sóc jo qui prenc el pols al negoci de les tintes i les lletres. Com que no para de ploure a batzegades –de cop i volta la intensitat creixent de quatre gotes em recomana obrir el paraigua mentre ofego un renec que no s’estalvia un home sense recer que camina al meu costat–, l’ambient em posa de mal humor, em provoca mal de cap i accentua el meu llunatisme. Quan sóc dins l’edifici del Raval decideixo passejar-me entre els llibres contemplativament, comprar impulsivament i gastar-me els diners indolentment. La ment, però, la deixo descansar. Així m’estalvio els laments habituals, quan sóc més conscient respecte la meva butxaca que no pas el desig capriciós.

He de fer un regal, així que trio a consciència un recull dels treballs del fotògraf Stephen Shore que em crida l’atenció pel folklorisme malcarat i honest que desprèn. L’Amèrica de debò, em dic, sense edulcorants ni blancs-i-negres documentalistes. La dels motels drive in, la de l’alimentació greixosa i curulla de dolçor, la dels barris residencials de classe mitjaneta, la dels burguers i els cafès on et serveixen una aigua bruta imbevible però on els pastissos (de poma, d’aranyons, de formatge) són insuperables.

Amb l’alegria anestesiant de qui se sap amo i senyor del temps, l’espai i la matèria, em vaig gronxant per les seccions diverses. Malgrat trobar una quantitat ingent de llibres que m’interessen, jo també em moc a batzegades –com la pluja empipadora que encara emprenya els vianants fora d’aquest palau zen– i em despenjo amb una Antologia poètica de Joan Vinyoli –encara em queden alguns clàssics catalans per descobrir– i el Llibre de Cavalleries de Joan Perucho. Tots dos formen part d’un segell que no puc deslligar de la meva època d’estudiant, la MOLC d’edicions 62. Llàstima que amb els anys i la necessitat de renovar-se (o això van creure ells) els va dur a prescindir de la portada grogosa amb un gravat només com a il·lustració. De fet, el llibre de Vinyoli forma part de les reedicions, i no m’agrada gaire veure-hi a la portada el posat angoixós del poeta, amb les seves ulleres enormes i el clarobscur que deixa la banda esquerra del rostre en la penombra. Trobo que els grans poetes no haurien de tenir cara ni veu per no ensorrar el crèdit de les seves paraules: veure i escoltar Espriu en una d’aquelles entrevistes de TVE a Catalunya em va fer feredat, tot i que sempre demostrava ser un home de gran cultura. Tanmateix, no me l’imaginava pas així...

Surto al carrer. M’hi espera la pluja, que ens dóna una treva incerta, el retorn a la rutina i una pila de llibres que encara engreixaré una mica més. Ja me’ls llegiré quan pugui, en l’ordre que triï el meu caprici, esgarrapant temps a qualsevol situació. Les rectes no existeixen, ni tan sols a l’hora de moure la teva vida, ni tan sols en allò que anomenem rutina. Estem a l’abast de tota una sèrie d’incerteses i imminències que arriben quan volen, quan poden, a batzegades.

Comentaris

  1. L'OC del Vinyoli en edició butxaca. Bona tria, David. Excel·lent batzegada!

    ResponElimina
  2. Bona tria! El llibre cavalleries val la pena!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada