Viatge a Ítaca (o gairebé)


Per què no tinc cotxe. Ara fa un any em van detectar una arítmia i calia implantar-me un desfibrilador per evitar la mort sobtada en cas d’aturada cardíaca. Els metges em van dir que, evidentment, ja no podria conduir; podia córrer el risc de perdre el coneixement davant del volant, amb el perill que això suposava. Però jo ja feia anys que havia renunciat al carnet de conduir, mig per covardia mig per consciència. No suporto la tirania de l’automòbil i sempre he preferit el transport públic. A banda del factor ecològic, agafar l’autobús o el tren em permet gaudir d’una estona més de lectura, esgarrapant-li al dia una estona abans d’endollar-me a la feina.

Carretera a la Catosfera.
Però en un país amb les infraestructures com les nostres, venut a la sacralització automobilística, mantenir la fe i els principis és summament difícil. I així, com que la Catosfera es reunia dissabte a Vallromanes per presentar La Catosfera Literària, les meves possibilitats d’assistir-hi es veien molt minvades. Però tot i així, vaig resoldre-ho amb una combinació de transbord a l’anada i un automòbil (i xofer) aparaulat per a la tornada. Vet aquí, però, que com a El castell de Kafka, em vaig trobar en una recerca infructuosa de la parada correcta en ple centre de Barcelona. Tal com li passa al senyor enginyer, tothom em va donar pistes falses (i quan dic tothom no només em refereixo a la gent del carrer o passatgers a l’espera, sinó també a conductors de les diverses companyies) que només van fer que allunyar-me del meu objectiu. Així que vaig acabar perdent l’autobús i la paciència, i la possibilitat d'assistir a un acte que em feia molta il·lusió.

Sense moralitat.
És possible extreure’n una conclusió moralista, de tot plegat? Tan sols puc disculpar-me, sento no haver-hi anat. Per fer-me passar el cabreig, em vaig dedicar a passejar-me per La Central del Raval i afligir una mica més la meva butxaca adquirint La Calera de Thomas Bernhard, Bartleby y compañía de Vila-Matas i... ironia de les ironies, El viatjar infinit, de Claudio Magris. Tractarà sobre les dificultats per moure’s amb transport públic per Catalunya?

Comentaris

  1. Realment, de vegades l'atzar ens duu a circumstàncies inesperades i indesitjables. Hem de saber-ho acceptar i pensar que la propera vegada tot serà millor.

    Salutacions ben cordials.

    ResponElimina
  2. JA ens va donar records teus l'Antavaina. Algun dia els mitjans de transport seran virtuals!

    PS Per cert, bon llibre el que llegeixes. Un llibre sobre els no.escriptors...

    ResponElimina
  3. Coi de Kafka!

    Vam pensar en tu. Et vam trobar a faltar.

    ResponElimina
  4. És curiós que justament en obrir la pàgina dels comentaris ha aparegut una finestra d'un servei de cotxes de lloguer

    ResponElimina
  5. Llàstima, segur que t'ho hauries passat bé. M'hagués agradat coneixe't

    ResponElimina
  6. Vaig estar a punt de saludar un tio amb ullers semblants a les teves a Vallromanes, però em vaig adonar que era molt corpulent. Encara que no et conec no t'he imaginat de tamany XL. Ara penso que no tinc cap motiu per imaginar-te més alt o més baix. Curiós.

    Espero que t'agradin els bartelbys i així conicidirem.

    ResponElimina
  7. Hola David,
    Thomas Bernhard és un dels meus escriptors preferits. Ja em passaràs aquest últim que t'has comprat, doncs no l'he llegit.
    Una abraçada,Lali.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada