Una mica més sobre en Baixauli


Sempre que la premsa ha titllat una obra literària de polèmica, ho ha fet per la seva disposició a tractar algun tema polític, social o històric capaç de desvetllar un debat (de vegades una esbatussada) entre totes les susceptibilitats ferides. Flaubert, sense anar més lluny, és l'exemple més famós, amb el judici per la seva obra Madame Bovary, que va escandalitzar la societat del moment amb les referències al matrimoni i l'adulteri.
Ara bé, un debat tan encès entre partidaris i detractors sobre la vàlua literària d'una novel·la o un autor, no ho veia des d'aquell capítol artificiós, oblidat i una mica vergonyant dels Imparables. Manuel Baixauli i L'home manuscrit han obert foc a la temporada literària catalana (és a dir, sant Jordi) acompanyats del fenomen de la Najat El Hachmi i tota la publicitat sobre integració, orígens, etc., que ella mateixa ha rebutjat, posant per davant la seva obra i el seu treball com a escriptora. Doncs bé, no ha estat gens malament tot plegat, tenint en compte que l'àngel d'en Zafón amenaçava amb abatre's sobre qualsevol altra consideració. I la meva ressenya sobre el llibre i el volum de comentaris rebuts, així com la seva disparitat, m'ho confirmen.
Crec que, més enllà dels seus valors literaris, l'escriptor de Sueca ja es pot sentir ufanós veient que ha generat un debat d'idees entre els lectors, el millor que ens podia passar en un país acostumat a l'adotzenament de les estadístiques i del soroll mediàtic, de sabres i de batusses per misèries (polítiques, socials, històriques). A mi no m'ha agradat l'obra de Baixauli, ja ho sabeu, tot i reconèixer-li una sèrie d'encerts. Tampoc m'indueix a la indulgència el comentari d'un amic seu al respecte de la malaltia de l'autor en el trànsit de la creació. És més, crec que s'haurà d'acostumar a la polèmica, a l'ull de l'huracà, l'antítesi del Josep Palàcios que apareix sense nomenar a L'home manuscrit. I, malgrat tot, ja és un èxit: l'escriptor, en darrer terme, aspira a influir amb la seva visió del món els seus lectors, que la lectura els indueixi interrogants, idees i opinions pròpies. I, per bo o per dolent, sembla que Baixauli ho ha aconseguit.
Ja està bé que tinguem un Sànchez Piñol, amb les seves novel·les escrites amb ofici i entretingudes. Però també cal una expansió cap a l'excel·lència, que altres autors creïn aquesta mena de polèmiques fèrtils entre els lectors i els mateixos escriptors, fent que tots plegats mantinguem el nivell cultural d'un país mediocritzat per l'èxit fàcil i ràpid. Si no, estem abocats a la misèria moral, a deixar-nos endur, a veure com la cultura catalana desapareix sota una mena de poti-poti gris i de perfil baix, que només pretén entretenir i alienar el personal. A l'Avui d'ahir dijous interrogaven Salvador Giner sobre el futur de la catalanitat i de la nostra cultura, i ell responia: "Sabem una cosa: ningú ens ho posarà fàcil. (...) Ens resta un recurs, sens dubte. La dimensió cultural. No és pas menor."
Sense ser elitistes, cal lluitar per mantenir aquesta dimensió cultural, almenys la gent que tenim aquestes inquietuds. Però tot plegat mereixeria un altre post que em reservo per a més endavant.

Comentaris

  1. Hola. Són les obres com aquesta les que donen vida a la literatura catalana, i trenquen una mica amb els mediatismes i els mediàtics.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Salut Girbés (algemesí)4:27 p. m.

    A mi em va passar una cosa curiosa amb el llibre del Baixauli. El vaig llegir l'estiu passat, una mica de pressa, a estones, barrejant-lo amb la lectura d'altres coses. Em va interessar, però el vaig trobar massa dens i confús, no vaig gaudir massa. El seu record després de llegit, però, no em deixava. Vaig decidir, al febrer, tornar-lo a llegir, aquesta vegada amb atenció i lentament. Fou un altre llibre, el vaig disfrutar moltíssim i vaig veure moltes coses que no havia copsat a la primera lectura. L'Isern i l'Alzamora digueren en algun lloc que se l'havien llegit quatre vegades. No sé si arribaré a tant, però la tercera no la descarte. És un pou ple de sorpreses per a qui esquive la pressa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada