"L'home manuscrit", de Manuel Baixauli


Un parell de premis importants (el Salambó i el Mallorca de Narrativa) i una rebuda unànime i entusiasmada de la crítica han fet que el nom d’aquest escriptor de Sueca saltés a primera línia de les lletres catalanes. Tanmateix, el corró en què s’ha convertit la seva novel·la L’home manuscrit ha començat a trobar entrebancs i un camí menys plaent per la xarxa de xarxes en forma de rebudes tèbies i fins i tot decepcions per part dels lectors i lectores que, gràcies als blogs, han pogut expressar la seva dissensió i obrir una esquerda de debat.

Sincerament, ha estat aquest possible debat el que m’ha dut fins la novel·la de Baixauli. Volia comprovar per mi mateix qui tenia raó, formant-me’n el meu propi parer. I ara ja puc dir que considero exagerat tant d’entusiasme per una obra que, malgrat els seus encerts, m’ha semblat fallida pel desajustament que es produeix entre la voluntat de l’autor i els resultats que n’obté.

Tanmateix, m’agradaria començar defensant Baixauli i el final que tria per a la història. No entenc la crítica de qui el consideren fallit: dins el conjunt de la proposta i de les idees que ha anat disseminant, té un sentit concret i correcte. El lector és l’única persona que pot salvar una obra de l’oblit. Evidentment, l’obra salvada no pot ser altra que el llibre que tenim entre les mans, i així la història es tanca en un cercle perfecte. En el fons, el que menys em molesta de L’home manuscrit és la voluntat de Baixauli de crear un artefacte perfecte, un artefacte literari ben travat i molt meditat, que deixa a la vista del lector els budells de l’obra per reflexionar sobre la creació literària: els temors de l’autor, el sentit de l’obra, l’existència d’aquesta en el món, la transcendència o intranscendència de la paraula escrita. Aquesta feina, però, l’ha feta a partir de la reescriptura. I aquí rau, al meu parer, l’element més negatiu de tot plegat.

Ben aviat Baixauli exposa a través del seu personatge principal, obsedit amb la plasmació de la seva vida en una obra monumental anomenada Dietari, la teoria de la reescriptura: “He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d’escriptor.” Per això decideix aturar-se i reprendre les velles llibretes que ha anat omplint, reescrivint-les, retocant-les, buidant-les i copiant el més interessant en una compilació. De fet, el mateix Baixauli ha expressat en ocasions que ell treballa d’aquesta manera, i al meu parer aquest és el gran problema de la seva proposta. Com deia abans, L’home manuscrit és un artefacte molt bé construït... però massa perfecte. Amb tot això vull dir que el llibre de Baixauli pateix d’aquesta mena d’angoixa per aconseguir una mena de compendi total d’idees i teories que no s’oblidi de res fora seu. I així, aquesta obsessió per la perfecció aconsegueix un llibre massa treballat, massa retocat, massa pensat. La mà de l’autor es fa massa present, les traces de l’operació es fan massa evidents. Això s’observa a través de l’estil, que perd naturalitat en benefici d’una transcendència que acaba esdevenint una estètica preciosista però impostada. Les frases mateixes sonen massa cavil·lades, massa condensades, massa pretensioses.

És cert que tota obra necessita d’un treball posterior de buidatge i reconstrucció (passatges intranscendents, diàlegs poc fluids, trames que no funcionen; ni el mateix poeta Maragall creia en allò de l’espontaneisme), però si aquest treball es converteix en l’únic fi i s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració, es corre el risc d’esborrar moltes virtuts del text assolides durant l’etapa fervorosa de la creativitat. És més, no comparteixo la seva tesi: és impossible condensar totes les capes d’experiència que se superposen en nosaltres a través de la reescriptura, com defensa el personatge amb el seu Dietari. En tot cas, som el resultat d’esdeveniments puntuals, la gran majoria d’ells repetits, però que es poden aïllar per si mateixos i conformen una cadena on l’última baula no anul·la les anteriors ni tampoc esdevé un compendi d’aquestes. (Les novel·les són aquests moments aïllats i estudiats puntualment). Potser sí que ho afrontem de diferent manera perquè ja tenim una experiència al nostre darrere. Per això, un escriptor és l’acumulació de diferents assajos en forma de llibre: cada un repeteix el mateix que l’anterior, però sempre intentant superar els errors comesos anteriorment i que ja coneix a través de l’experiència. És impossible fer un llibre que compendiï tota la resta; serà el mateix procés de l’escriptura de tots ells el que el defineixi com a escriptor. I, al capdavall, cada nou llibre serà a la seva manera un compendi de tots els altres.

Baixauli ens diu que l’escriptor es reescriu a si mateix a través de l’obra, reinventant-se en noves personalitats (l’home del Dietari, el seu Autor...). Tanmateix, L’home manuscrit esdevé un robot sense vida, una lliçó d’anatomia davant la qual Baixauli es mostra incapaç de fer com el doctor Frankenstein i insuflar-li vida a una criatura perfecta, massa perfecta potser.

Comentaris

  1. Cristina1:06 p. m.

    Totalment d'acord amb tot el que dius!
    I, per tant, la meva valoració personal és que no n'hi ha per tant!!!
    Es tendeix cada vegada més a "engreixar la bola" quan algú posa un llibre gairebé a tocar del cel i després ningú no s'atreveix a dir: "a mi no m'ha agradat", almenys en públic. Des de la llibertat que dóna poder opinar en el teu blog, david, i des del respecte per tota creació literària he de dir que si aquesta novel·la és de "lo" milloret que s'ha escrit en català darrerament, anem malament...

    ResponElimina
  2. Jo el vaig llegir després d'agafar-lo de casualitat de la llibreria, sense cap referència prèvia i, per tant, sense cap condicionant, i em va satisfer bastant. Altrament, amb llibres respecte dels quals si havia llegit bones i molt bones crítiques, al final m'han decebut.

    Moltes vegades depèn d'on situes el llistó abans de llegir-lo i de les expectatives que et crees. Ara, si no t'agrada no has que dir el contrari, encara que a la majoria li agradi. Això em sembla de gent amb poca personalitat.

    Ara bé, cristina, el fet que no t'agradi, no implica que pugui ser de lo milloret. De fet, "el millor" i "el pitjor" no són més apreciacions subjectives. I tot això independentment que a mi m'agradi o no, que és que si, però valdria per qualsevol altre llibre.

    ResponElimina
  3. Un robot sense vida? No n'estic d'acord. A mi em sembla un llibre genial, amb moltíssima vida (interior, això sí). Recomane una segona lectura, i lenta: s'hi veuen moltes més coses que no a la primera. Cinc jurats de premis ben diferents han premiat l'obra, i un gavadal de crítics i ressenyistes l'han elogiada. A més, s'està venent com a xurros. Això, als que escrivim i encara som desconeguts ens dona moral: és possible travessar els filtres del màrqueting si fas qualitat! A Baixauli no el coneixiem ningú fa quatre dies!

    ResponElimina
  4. jo sospito que el que passa és més aviat que en el país dels cecs el borni és el rei. de totes maneres, també tinc la sensació que la reescriptura el que permet és el contrari: evitar la impostació, el preciosisme gratuït (que, moltes vegades, siguem sincers, és l'opció més "espontània"), distanciar-se d'un mateix. en aquest sentit, estic d'acord amb baixauli (i amb els resultats que li ha donat la seua opció). podem discutir a partir d'aquí si el subjecte que reescriu és el mateix que escrivia (per tant el resultat és com un delta que recull sediments de tot el riu), o si el procés evidencia una mena d'esqueixament intern (i per tant el text ve d'una mena d'autoria plural). però, a mi personalment, justament aquest aspecte, el to de veu del primer narrador del llibre, és el que més m'ha convençut. és l'acumulació de metalepsis el que al final se'm fa previsible, monòton.

    ResponElimina
  5. Hola. No he llegit aquesta novel·la, però realment després de llegir diferents opinions en tants blogs, potser sí que l'acabi llegint.
    Sigui com sigui, si un llibre dóna peu a tantes opinions això és bo.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. Cristina10:18 a. m.

    Hola a tothom. Jordi, són 5 jurats que es poden deixar portar els uns per els altres, el que vull dir és que l'obra ja és coneguda i darrere d'un premi n'hi plou un altre, però sobre una obra que ja és en boca de tots. Potser el que no sps és que 6 jurats la van rebutjar en 6 premis de gran "volada" (i en 2 d'ells el premi va quedar desert).
    jo no vull desmerèixer l'obre, el que demano és un espai per a qui opina diferent. Un exprofessor meu de la facultat de filologia em va dir allò que vaig scriure l'altre dia: "a mi no m'ha agradat gens ni mica, però no ho puc dir enlloc"

    ResponElimina
  7. ... No conec en Baixauli personalemnt, ni he pogut establir una conversa directa respecte l'evolució de tot el seu procés creatiu, però, he llegit L'Home Manuscrit. El treball d'escriure i llegir, reescriure i rellegir, a la recerca de la paraula justa, eliminant allò que l'autor considera secundari, tenint com a finalitat aconseguir una obra que passi el balanç de la pròpia autocrítica, és un tret comú a la gran majoria d'escriptors, i és el mètode que segueix en Baixauli. En el seu llibre, potser en el projecte inicial o potser com a conseqüència del polit consecutiu, aconsegueix dissoldre la ficció i la realitat, de tal manera, que no trobo senzill resseguir, amb traç ferm, on comença una i acaba l'altra (no crec que sigui gens fàcil per a qui no coneix directament l'escriptor i la seva evolució creativa), i tot i veure que possiblement hi ha fragments seus dissemniats en més d'un personatge, bé perquè ho sabem o ho hem escoltat o ho intuim, jo no puc discernir en quin grau dominen i en quina proporció es troben. Per mi, això ajuda, juntament amb el treball de reescriure, a donar a l'estil i a l'estructura una connotació compacta i gens oberta, fet que contrasta amb la trama, que sí és oberta. A mida que vaig anar llegint la novel.la, que personalment, no diria que és "massa perfecta" i, sí, molt treballada, em va donar la idea (agafant el símil d'un dels comentaris) que més que un delta, on es diposita el sediment que arrossega un riu en deguassar en aigües estancades, L'Home Manuscrit podria considerar-se com un tram mig del riu, aquella zona de continua erosió i sedimentació, que configura, tant a la riba com a la llera, una morfologia pròpia i que té un ritme més tranquil però que no vol dir que no sigui viu...

    ResponElimina
  8. ... Em sap greu haver-me allargat tant, ho sento...

    ResponElimina
  9. Hola a tothom, moltes gràcies per participar en el debat.
    -Jordi, J.T.: és veritat que per dins el llibre és molt ric, Baixauli juga amb molts elements. J.T., no es tracta que m'hagi deixat coses per entendre o interpretar, et podria fer una lectura de tots els símbols i jocs que fa en Baixauli. Només dic que tot plegat, malgrat la riquesa del llibre, em va semblar desangelat, gens engrescador, la reacció contrària al que esperava, tenint en compte que aquesta mena de jocs metaliteraris m'encanten. És això el que critico: la capacitat de l'escriptor per afrontar el projecte i donar alguna cosa més que un artefacte molt ben construït. Baixauli és un bon escriptor, però no pas un escriptor brillant.

    ResponElimina
  10. Hola, Ariadna, gràcies pel teu comentari. No pateixis, aquí no hi ha restriccions, pots fer el comentari tan llarg com necessitis. Entenc el que dius, la veritat és que ho expresses molt bé, és una excel·lent lectura. Tanmateix, la meva dissensió no és tant a nivell de la construcció del llibre (molt més ben copsada per tu que no pas per mi) com de la recepció que n'he fet com a lector. Sabeu pel llunÀtic que acostumo a llegir Sebal, Vila-Matas i altres coses poc "fàcils", per dir-ho d'alguna manera. És a dir, obres que plantegen un compromís del lector a l'hora d'implicar-se en un text difícil, que planteja reptes. També ho fa Baixauli, però el seu text, malgrat els encerts, no té "màgia": no tinc tant clar que el pas de l'assaig a la ficcionalització estigui difuminat. És més, les seves intencions són per al meu gust massa evidents, i per això quan me n'adono de què parla i de l'estructura del joc, em sento una mica decebut, quan amb altres llibres d'aquesta mena m'agafa una mena d'engrescament: l'escriptor m'ha guanyat la partida, i no puc més que aplaudir.
    Potser no m'expresso bé, però entenc que llavors hi hagi tanta diversitat d'opinions: cada lector és una vivència del llibre diferent, i per tant quan sortim de l'estructura o l'estil, ens perdem en la subjectivitat absoluta.

    ResponElimina
  11. Miquel (valència)11:50 a. m.

    Hola: "a Baixauli no el coneixíem ningú fa 4 dies" diu el Jordi. bé, doncs havia guanyat fa anys el premi C d'Alzira (que, juntament amb l'Enric valor i l'Andròmina és el més important del P Valencià). aquí rau la pobresa de la literatura en català, si un escritor no és de Catalunya, o crea una obra que "enganxa", com aquesta de Baixauli, o és un mediàtic (Torrent) o no existeix.
    tot plegat és com si un valencià llegeix un llibre de j cabré i diu: "m'ha agradat el llibre, però fins fa 4 dies al P valencià no el coneixíem, al J Cabré aquest".
    molt rist, tot plegat!

    ResponElimina
  12. ... Moltes gràcies a tu, David. La "màgia" es pot donar o no, independentment si les fronteres entre conceptes estan desdibuixades o són clarament definides, inclús remarcades, aquí rau l'art de l'escriptor. Però jo no parlava del binomi ficcionalitat i assaig, que per mi, no és el mateix que parlar del binomi ficció i realitat. Jo em referia a aquella mena "d'espai", aquell "lloc", on ficció i realitat s'interrelacionen, es desdibuixen i es difuminen. D'alguna manera, només intentava exposar que la ficcionalitat de Baixauli la trobo compacta degut a que entre ficció i realitat no es pot fer aquest traç que separi amb fermesa una de l'altra, i que, poden originar-se tants traços com lectures, i només uns pocs, per mi, els que coneguin prou l'autor i la seva trajectòria, poden separar-les, sense por. Llegint l'Home Manuscrit és cert que hi veus anècdotes de Wilde, referències a contes de Cortàzar i de Borges, entre d'altres, però tampoc trobo que siguin fetes d'una manera tan plenament descoberta, com, per exemple, sí que ho faria en Vila-Matas, que els citaria..

    ResponElimina
  13. Ariadna: és veritat, les fronteres queden desdibuixades, és una de les gràcies del llibre, i de la metaliteratura. Insisteixo, però: aquest no és el problema que li trobo a l'obra. La proposta em sembla aconseguida, ben travada, Baixauli sap difuminar tots els elements que empra i construeix un artefacte que funciona de fora cap a dins, una trampa per al lector que hi vulgui jugar. Ara bé, tot plegat no acaba d'alçar el vol perquè hi manca un estil brillant que acabi d'arrodonir la proposta. És a dir, la màquina i el mecanisme no se'm fan "invisibles"; se'm fa massa present la vocació de Baixauli per deixar-m'ho veure. Potser estic d'acord amb J.T. que el millor de l'obra és la primera part. Tanmateix, segueixo pensant que el to de l'obra és impostat i preciosista, sobretot en els escrits que el personatge va trobant. El que més m'ha molestat és aquesta voluntat de: "ep, que estem parlant de coses serioses; atenció al que diu tothom, que té molta importància". Perdoneu que simplifiqui tant...

    ResponElimina
  14. És un dels llibres que tinc pendent de llegir.

    ResponElimina
  15. Perdona, David. A mi m'ha passat exactament el contrari que a tu, amb L'home manuscrit. Si una cosa té aquest llibre, per mi, és un estil brillant, un estil-flama, hipnòtic, seductor. Impostat?, dius, desangelat?… De veres, no et puc comprendre. El llibre és imperfecte, però se't grava a la ment. Però és realment estimulant aquesta diversitat d'opinions. Feia temps que un llibre no generava tant de debat. I debat d'altura, per cert.

    ResponElimina
  16. Hola, Eva, totalment d'acord amb tu: el llibre ha generat un debat molt estimulant. I, com deia en un comentari anterior, aquí no discuteixo la composició del llibre sinó la recepció que n'he tingut com a lector, quelcom de molt subjectiu, com tu demostres amb el teu entusiasme. Que no comparteixo, és clar, i d'aquí el debat. Per tant, jo crec que estem davant d'un bon llibre, però que alguns li ofereixen un plus i l'eleven, i d'altres no. El mateix que passa a l'hora de considerar si un llibre és un clàssic o una obra menor dins la trajectòria d'un escriptor consagrat, posem per cas.
    No vull repetir-me, però a mi m'ha deixat molt fred, no m'ha sorprès en cap moment, i m'ha molestat aquesta actitud d'epatar que té tot plegat. Però insisteixo, l'estructura que s'havia proposat Baixauli crec que la completa. Com podeu comprovar a la meva crítica, no en dic res de negatiu, de l'estructura. És més, no entenc les crítiques al final. Tanmateix, és un llibre que no m'apassiona gens.

    ResponElimina
  17. Francesc (Sueca)10:45 a. m.

    Cristina, sóc amic personal de Baixauli, i sé molt bé a quins premis es va presentar. Entre altres coses perquè vaig ser jo, precisament, qui envià per correu els originals. Motiu: Baixauli passà una dolentíssima malaltia que li impedí fer res durant, almenys, un any. Una infermetat que el tingué totalment(totalment!) paralític una temporada. Vaig enviar els papers a dos premis, el Mallorca i un altre. Quan li comunicaren el Mallorca, es va enretirar de l'altre, on era finalista avantatjat. Rectifica, si et plau. Tens tot el dret a que no t'interesse aquest llibre, però no a tacar al meu amic.

    ResponElimina
  18. Cristina2:58 p. m.

    Hola, Francesc, doncs rectifique (no sé ben bé què, però ho faig), jo només volia contrargumentar a allò de "ha guanyat diversos premis" dient que els premis salambí i de la crítica valenciana, per exemple, és fàcil que l'un porte a l¡'altre, res més.
    Tot el meu respecte cap en baixauli (i cap a tothom), si no fos per ells jo no podria gaudir de la literatura.
    espero que estigui recuperat i que aviat ens escrigui una altra novel·la.

    ResponElimina
  19. Crsitina2:59 p. m.

    Ahhh! i he reellegit el meu post i no hi trobo cap "atac", així que no t'accepto el darrer comentari que has fet. Simplement vaig dir que el llibre no m'ahvia agradat.

    ResponElimina
  20. Caram, quina agitació ha creat en Baixauli. M'agrada molt. Jo crec que en la literatura en català actual no és fàcil trobar llibres tan ben escrits o reescrits, tan se val. David, no comparteixo el teu punt de vista, però és respectuós i ben argumentat. Jo, com ja saps, trobo més valors positius al llibre que no pas deficiències.

    ResponElimina
  21. Francesc9:07 a. m.

    Cristina, no vull polemitzar sobre el llibre, que trobe interessantíssim. Sóc, potser, subjectiu, és amic meu. Però jo em referia a això de "Potser el que no sps és que 6 jurats la van rebutjar en 6 premis de gran "volada" (i en 2 d'ells el premi va quedar desert)."
    Senzillament és mentida, i, encara que això no afecta en res la valoració literària de l'obra, crec que és rectificable per part teua. Atentament.
    Francesc.

    ResponElimina
  22. Jo també he llegit el llibre empesa per la polèmica que ha generat. Abans que res haig de dir que els comentaris segurament no estaran a l'alçada d'aquest debat. Sóc una simple lectora. Acostumo a llegir els llibres per gaudir-ne i prou i, sigui per manca de formació o per ganduleria, m'abstinc de fer-ne crítica literària. Tampoc crec que les reflexions metaliteràries de l'obra hagin de servir per esbocinar i analitzar la metodologia de Baixaulí com a escriptor. No tot el que s'escriu és autobiogràfic.

    Aplicant aquests principis, diré que el llibre m'ha semblat bo, sense entusiasmes. El principi - ho confesso - se'm va fer una mica pesat. El ritme lent, les dissertacions pretensioses, la manca d'acció... A mesura que avançanva en la lectura, però, la truita es va capgirar. Si bé és cert que, vist des de la perspectiva de la lectura acabada, el final era força previsible, els darrers capítols els vaig trobar genials. Amb franquesa, no em vaig parar a pensar si estaven massa treballats o no. M'empenyien a arribar al final i em mantenien atrapada en la trama com només ho pot fer la bona literatura.

    ResponElimina
  23. Anònim4:38 p. m.

    "Sóc una simple lectora. Acostumo a llegir els llibres per gaudir-ne i prou i, sigui per manca de formació o per ganduleria, m'abstinc de fer-ne crítica literària. Tampoc crec que les reflexions metaliteràries de l'obra hagin de servir per esbocinar i analitzar la metodologia de Baixaulí com a escriptor". Cada lector analitza com vol, de la mateixa manera que llegeix com vol, i si això val per la seva crítica, també ho val per altres. Entrant en metaliteratures, el text de Baixauli manté aquest diàleg metaliterari entre el narrador, el text i el lector, pel que, fer comentari sobre això és totalment digne i correcte si es considera una carcaterística prou destacable en el text.
    Abel

    ResponElimina
  24. Estic d'acord amb tu, Abel, sobretot tenint en compte que fer metaliteratura ha estat una voluntat explícita de l'escriptor, i per tant es reflecteix en l'estructura compositiva del text. I, per tant, és ben vàlid d'analitzar.

    ResponElimina
  25. Hola
    Jo també soc un simple lector, no acostumo a intervenir en debats literaris, ni menys d’aquesta alçada, però m’ha agradat tant l’obra (sense tenir gaires referències), que us he hagut de buscar per obtenir altres visions.
    No crec que els mecanisme estilístic es sobreposi a l’obra, tot el contrari, crec que guarda absoluta coherència amb la trama, el “perfeccionisme” de l’obra es la lògica conseqüència del caràcter del protagonista de l’obra, d’aquesta manera l’estil i la història respiren juntes, son indivisibles.
    Per cert, recomaneu alguna altre obra del autor?

    ResponElimina
  26. Carles M.6:26 p. m.

    Doncs a mi L'home manuscrit m'ha semblat genial.
    Surt una veu nova, potent, imaginativa, i sempre n'hem de posar pegues.
    Si analitzàrem amb la mateixa actitud primfilada Crim i càstig o Moby Dick, no cregueu que també hi trobaríem defectes? I, sense dubte, són obres mestres.
    M'han parlat molt bé del primer llibre (microcontes) de Baixauli, Espiral, però no el trobo enlloc!

    ResponElimina
  27. Elies M.12:23 p. m.

    Quan una lectura no ha donat plaer pot ser per diverses raons: perquè el llibre no estava a l'altura, perquè el lector no estava a l'altura o perquè el llibre no fou llegit amb la concentració que demanava. Les dues últimes raons, que poden anar juntes, jo no les descarto mai, quan un llibre m'ha deixat fred.
    La meva opinió sobre L'home manuscrit: intressantíssim.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada