L'escriptura és lluita



Viure la Vida sense pors ni mancances implica exposar-se al desgast dels elements, del temps i dels esdeveniments, implica anar prenent consciència de les seves putades per assaborir amb més delit aquelles passes endavant que, per petites, no són menys gaudides. La resta no és res més que combats perduts amb ella, la Vida, molt més descarnada i canalla, que se les sap totes, que sap per on colpejar-te per fer més mal, i sap com esprémer la teva paciència per fer-te perdre els estreps. O caus o aguantes, sembla dir-te, encara que les allisades són diferents segons els casos i les persones.

Amb tot plegat, la majoria de gent ja en té prou amb dedicar-se a fer carrera vital, sense doctorats ni màsters ni prebendes. Però n'hi ha que, fent de la insatisfacció una monomania, decideixen convertir-se en escriptors amb la inconsciència del kamikaze. O simplement revelen el seu masoquisme patològic en una nova modalitat de combat i s'inscriuen en el pes ploma.

L'escriptura és un altre combat (un més) contra la vida. Potser més elegant, segurament més enganyós i fals. L'escriptor hi arriba amb la consciència vanitosa de qui ha pogut fer un bon dispendi per uns guants de qualitat (la paraula). Ara, la baralla ja no és tan descarnada i crua, ara no només es pot defensar amb els punys despullats que, després de tant bregar-se, tenen els artells pelats i ensangonats. I fins i tot així, arriba la Vida i guanya sense gairebé despentinar-se, perquè el seu rival, rere la prepotència de l'embraviment, és més dèbil que mai.

L'escriptor no guanyarà mai, perquè la vida sempre li anirà per davant, i perquè els catedràtics de la vida sempre li passaran la mà per la cara. Per això l'escriptor s'arrisca, s'exposa, si no vol semblar afectat i impostat, si vol parlar des de les entranyes i mirant-se-la de tu a tu . És veritat que el voldran ridiculitzar -i molts cops ho podran aconseguir perquè en el fons tindran raó-, simplement perquè la matèria dels seus somnis de vegades és una pasta desfeta i amorfa. És veritat que no podrà evitar les crítiques, tant les certes com les d'aquells que es consideren posseïdors d'una veritat que no és d'aquest món. Això sí, li resta l'orgull d'empassar-se el gripau, alçar ben amunt la barbeta i prometre's a si mateixa que la propera vegada lluitarà millor.

Comentaris

  1. Cristina12:49 p. m.

    Caram ,quin post!!
    Volia preguntar-te si has llegit alguna cosa d'en Vila-matas (jo no) i la teva opinió. Gràcies de bestreta.

    ResponElimina
  2. Doncs mira, Cristina, Vila-Matas és una de les meves debilitats. Sempre que començo un llibre seu no puc deixar-lo fins al final, és com una droga. Ara mateix m'he començat "Bartleby y compañía". Et passo uns enllaços del llunÀtic on en parlo:
    http://llunatic.blogspot.com/2007/11/el-mal-de-montano-denrique-vila-matas.html

    http://llunatic.blogspot.com/2007/02/pars-sempre-pars.html

    http://llunatic.blogspot.com/2005/10/les-desaparicions-illustrades.html

    http://llunatic.blogspot.com/2005/08/michaux-vila-matas-zweig.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada