"Contes del dia i de la nit", de Guy de Maupassant


Fa temps vaig llegir en un article d'en Néstor Luján que Guy de Maupassant ha passat a la història literària per ser un deixeble esforçat de Flaubert -una obsessió gairebé extenuant, la seva, perquè la qualitat del mestre el va esperonar a escriure centenars de relats- força maldestre. O això deien d'ell en aquell temps, malgrat que Bola de greix va agradar fins i tot Zola que el va incloure a la col·lecció Les soirées de Médan. Potser aquesta fou una de les causes de les seves crisis nervioses, desembocades en una estranya malaltia, origen dels seus contes fantàstics més desassossegants.

No voldria furgar en la ferida, però trobo que els millors relats de Maupassant són els de caràcter fantàstic i/o terrorífic, molt per damunt dels que recull Contes del dia i de la nit. Penso que les concepcions d'aquest gènere s'adiuen molt bé a la creació d'ambients i d'estats d'ànim que, juntament amb les descripcions, és el punt fort de Maupassant. Tot plegat despunta en un relat genial com L'Horla, el millor exemple de com projectava els temors interiors dels seus personatges en el món real: sovint, els malsons i deliris que els afligeixen i emmalalteixen la seva ànima es fan corporis, en el summum del terror. La hipersensibilitat nerviosa (que patia ell mateix) crea monstres que ataquen i en molts casos donen mort als seus protagonistes.

Però jo volia parlar de Contes del dia i de la nit, ara editats per Edicions de 1984 (un gran treball, com ja és costum en ells), on Maupassant intenta seguir el mestre Flaubert i on fluixeja en la creació de caràcters i arguments convincents, sense poder passar mai del clixé. Tots els relats comencen molt bé, demostrant la seva capacitat descriptiva i observadora: podrien adscriure's perfectament a allò que coneixem com a “quadre de costums”, un híbrid entre narrativa, dietarisme i periodisme. Però quan Maupassant ha de desenvolupar la història, el castell de cartes s'ensorra pel poc pes de l'anècdota que el sosté: molts cops es tracta de boutades, acudits populars (“El crim del vell Boniface”, “El consentiment”), on els instints primaris (violència, cobdícia, sexe) són el més important. Les ocasions que és capaç d'usar la ironia per teixir una bona història, llavors sí que la seva ploma s'esmola i ens fereix amb el sarcasme de la vida (com a “El collaret” o “El covard”). Llàstima que Maupassant no pugui excel·lir en més ocasions, condemnant-se a una segona divisió de les lletres franceses. Malgrat tot, sempre ens restaran els seus terrors més íntims sobre paper.

Comentaris

  1. Hola David. Com sempre ens il·lustres amb un bon assaig, que sempre ens pot donar una visió d'un autor i d'una obra. La literatura sempre ens ensenya als uns als altres.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Hola David, et passo la nota que he rebut avui. Divendres, al teatre de la Garriga, 22h, es presenta aquesta obra (ep, jo no hi surto, i tampoc hi podré anar...):

    MAUPASSANT: HISTÒRIES D’UNA OBSESSIÓ

    Adaptació de contes de Guy de Maupassant per Joan Monells

    Direcció i Dramatúrgia: Joan Monells

    Vestuari i escenografia: Nats-Teatre

    SINOPSI:

    Uns pacients d'un sanatori de finals del segle IXX s'obren al públic per explicar les seves històries de follia.

    Els contes de Guy de Maupassant(1850-1893) destaquen per veure´s reflectides les obsessions humanes i portades a l’extrem. En aquest espectacle us convidem a entrar dins el món de Maupassant on fem un recorregut per cinc contes de l’autor : « Qui sap ? » , « El Llit 29 », « El Collaret », « L’Aparició » i « Salvada ! ». Totes les històries són producte de la desgràcia, però el llenguatge emprat és molt diferent. Passant des d’una història d’amor, una altra de terror, passant per l’avaricia i acabant per un joc capriciós.

    Des d’aquest espectacle reivindiquem el plaer d’explicar contes i del poder d’insinuació de la paraula. Amb pocs elements es creen un munt d’admosferes gràcies a les paraules i el teatre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada