Les relacions sentimentals



És curiós com darrerament ha canviat la meva relació amb la literatura, un canvi subtil i gradual. Ara mateix he hagut de deixar la lectura de L’home manuscrit de Manuel Baixauli per encarar la lectura i crítica posterior de Desfent el nus del mocador, de Ramon Erra, perquè des de la revista Caràcters m’han tornat a fer confiança amb un nou encàrrec.


Doncs bé, des de fa uns mesos les meves lectures personals han baixat dràsticament mentre la feina ha augmentat per a bé de la meva butxaca. Ja no disposo d’estones per estirar-me al sofà i llegir distretament poemes a l’atzar (no m’agrada llegir-me’ls com una rastellera, prefereixo canviar de llibres, de poetes, de veus i temes). També se m’han acabat les lectures al llit abans d'adormir-me; quan m’hi fico, estic tan cansat que als dos minuts ja dormo com un liró. I, tanmateix, allunyant-me dels llibres se m'han apropat més, ensopegant amb ells sense voler. A l’escola, per exemple, una d’aquestes lectures per a adolescents que fem de tant en tant (d’aventuretes amb creixement personal de fons) m’ha servit de pretext per parlar amb els alumnes de Cròniques marcianes, El vigilant en el camp de sègol, 1984, Un món feliç, La guerra dels mons... El protagonista del nostre llibre, lector juvenil, m’ha retornat a les velles lectures que una vegada van ser meves i ara, amb les meves paraules, les deixo al seu abast. Que les agafin o no, això ja és una altra història. Avui dia, la imatge és el corró indeturable de les paraules: no han llegit cap d’aquests llibres, però Asimov, Mary Shelley o H. G. Wells són més coneguts per les pel·lícules que se n'han fet que no pas per l’existència dels seus llibres. Avui dia, l’experiència i el respecte per l’autenticitat han deixat lloc a la frivolitat i a l’exaltació de l’anècdota. No és que els joves d’ara siguin rebels, ni res d’això. La rebel·lia adolescent és cosa d’altres temps. Des de la meva generació, els joves són (som) una colla d’ingenus adotzenats, de post-adolescents massa contemplats i contemplatius. Ja ho deia Huxley a Un món feliç: avui dia, tot és un succedani.


La meva relació amb els llibres, doncs, ara és més sentimental i menys física. Hi ha gent que em retreu el meu esnobisme per la meva dèria per parlar de llibres, per tenir-los sempre a la boca. I m’és igual perquè tothom té les seves pròpies dèries. Uns per les motos, altres pel futbol, altres pel cinema. El fet és que els llibres no em fan sentir superior a ningú ni crec que cal obligar tothom a llegir llibres, menys faltaria! Els llibres són un vici, com el tabac la responsabilitat recau en el consumidor. El que sí me n’adono és que les meves lectures m’han distorsionat la realitat, com fan tots els objectes que s’interposen entre nosaltres i ella. Una distorsió en sentit positiu, perquè esdevenen noves formes d’observar-la. També m’ajuden en la meva feina, em recolzo en ells per explicar, per fer més entenedores les coses. I així vaig escrivint dia a dia el meu propi llibre, el que tothom escriu; uns, a partir del realisme més cru, altres, com jo mateix, a partir de la intertextualitat.

Comentaris

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Llàstima que has deixat en Manuel Baixauli. Tenia interès per llegir-ne la teva opinió. Espero que el recuperis i ens diguis que et sembla. Els símptomes que descrius semblen els del mal de Montano ;-)

    ResponElimina
  3. Cristina7:41 p. m.

    Doncs jo Jaume puc dir-te que el llibre d'en Baixauli - sé que és arriscat dir-ho perquè tothom n'ha parlat molt bé- ,'ha semblat molt fluix, em va costar moltíssim d'acabar-lo!

    ResponElimina
  4. Cristina: he llegit en altres blogs crítiques negatives com la teva, això i la bona rebuda de la crítica en general, amb premi inclòs, m'han animat a llegir-lo, per fer-me'n el meu propi parer. Estic més encuriosit per això que no pas per la pròpia novel·la! En aquest sentit, es demostra que els debats ajuden en les promocions.
    Jaume: he llegit el teu comentari a Nau Argos. Home, "la salvació" ho trobo una mica fort... potser sí que és una gran novel·la, no et dic que no, si de cas esperaré a tenir temps. Ep, i gràcies per la confiança! És la primera vegada que algú m'explicita que espera la meva opinió al respecte... Aquestes coses demostren que no podem fer els blogs de qualsevol manera, cal posar-hi tanta cura com si es tractés d'una publicació crítica exemplar i ben pagada. Potser així sí que salvarem la nostra literatura, Jaume! Tot depèn dels lectors, de nosaltres, i de que engresquem a d'altres.

    ResponElimina
  5. Ep, "la salvació de la literatura" no és només hiperbòlic, té relació amb el final de la novel.la i per tant ara mateix no em puc explicar per no esguerrar-te'l. No havia pensat que algú que no hagués llegit la novel.la podria entendre el títol en un sentit literal. Aquest mitjà em fomenta una escriptura apressada.

    ResponElimina
  6. Cristina7:55 p. m.

    Doncs t'agraiexo el comentari, David, perquè em sentia una "rara avis".
    Fins aviat

    ResponElimina
  7. En qualsevol cas un altre que haurem de sumar ala llista de pendents.

    ResponElimina
  8. Hola, David. Els llibres són el millor vici que existeix: no perjudiquen la salut, no contaminen i et desvetllen la imaginació. Crec que els lectors som lliures de començar un llibre, deixar-lo o acabar-lo. Llegint i llegint és com aprèn el bon lector.

    Salutacions cordials ;-)

    ResponElimina
  9. Hola em dic Jordi i he visitat el teu bloc. M'agrada força. si vols pots visitar el meu bloc
    www.illadelsllibres.blogspot.com
    a veure que et sembla. este en contacte

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada