"La vida en minúscula", d'Alfred Polgar


El vienès Alfred Polgar (1873-1955) forma part d'una estirp d'escriptors desapareguda amb la Segona Guerra Mundial, a la qual pertanyien Stefan Zweig o Sándor Márai: intel·lectuals d'origen burgès, d'una cultura i un refinament exquisits, desenganyats per la naturalesa humana al llarg del seu periple vital. Tanmateix, mentre el pessimisme va derrotat Zweig o Márai, Polgar comptava amb una irreductible ironia que només manllevava davant la bellesa o la tendresa desvetllades en poques ocasions.

La seva escriptura, forjada en el món del periodisme, barreja la curiositat pels petits detalls de la nostra vida diària amb una agudesa descriptiva i els aspectes que apuntava anteriorment. Tot plegat fa que se'l pugui considerar un veritable escriptor modern amb un concepte literari que l'allunya del classicisme decimonònic: "La vida és massa breu per a la forma literària llarga; massa fugissera perquè l'escriptor pugui entretenir-se en descripcions i comentaris; massa psicòtica per a la psicologia; massa novel·lesca per a una novel·la... La vida fermenta i es descompon massa ràpidament per poder-la conservar gaire temps en llibres vastos i llargs."

En aquest sentit, La vida en minúscula n'és un bon exemple, aplegant una sèrie de proses breus que recullen anècdotes que defineixen el món i la gent que envolten Polgar, petits moments de les nostres vides: els dies de malaltia, els viatges en tren, la mort d'un amic, els canvis de la naturalesa de l'amor... Cap d'ells es lliura de la mirada atenta i inquisidora de Polgar. La mesquinesa, l'egoisme o la innocència hi són revelats i, malgrat el regust amargant d'algunes de les seves conclusions, sempre ens esbossa un somriure de complicitat als llavis.


Comentaris