La solitud


Vull agrair els darrers premis al llunÀtic a les persones que, des dels seus blogs, de tant en tant em consideren digne d'aquest reconeixement. Ara bé, també voldria disculpar-me per no seguir-vos la veta publicant un llistat personal amb els meus propis premiats, però considero que els meus favorits ja formen part de la llista d'enllaços del llunÀtic, i que repetir-los en una selecció de favorits em sembla poc productiu. Si de cas, el meu premi seria per a tothom que dedica el seu temps a parlar de literatura en català o de literatura catalana. Felicitats a tots, per tant.

Aquests darrers dies se m'han escolat amb la traducció d'un llibre de text de filosofia. Em sorprèn comprovar que l'orientació del(s) autor(s) m'encamina cap a reflexions concretes sobre l'ésser humà i la civilització, centrades en la democràcia, la llibertat o els Drets Humans. I de tot plegat, encara em sorprèn més constatar que la idea de socialització és estranyament totèmica en totes les pàgines: l'home és un ésser social. I prou? Amb això, substitueixen una visió historicista dels meus anys d'estudis (dels presocràtics a Popper, una riuada d'idees diferents que mostraven l'evolució del pensament humà) per una concreció: amb tot, pretenen que els nois i noies d'avui dia se sentin part del món que els envolta i que l'entenguin. Però, d'altra banda, al meu parer els redueix la visió a un camp molt concret, massa específic, poc ambiciós. No podem pretendre que l'individu se senti part de la massa; si de cas, hauríem de pretendre que la massa entengui que la formen tota una sèrie d'individus. I tot és per culpa d'aquesta obsessió de les noves veus pedagògiques de fer que els joves siguin més solidaris i compromesos. I jo, que sóc tossut, segueixo pensant que solidaritat i compromís arriben quan, per fi, després de molts esforços, després del llarg i fosc túnel de l'adolescència, has esdevingut un individu amb certes peculiaritats, refermat en la pròpia idiosincràsia.

La socialització, el creixement com a persona dins d'aquesta estructura artificiosa en què cerquem el nostre lloc, la nostra realització, els nostres esdeveniments. Però a l'hora de la veritat ens trobem sols, i ben sols ens enfrontem a les coses. Ja ens les poden explicar, ja poden donar-nos normes, consells o instruccions per afrontar els mals moments. I, tanmateix, l'experiència és única i intransferible: jo pateixo la vivència de la malaltia, de la decepció, del penediment. El gregarisme no em serveix de consol. Potser sí per a altres coses, però en aquest aspecte crec que com més individalitzats ens sentim, millor. Fins i tot en les tragèdies col·lectives cadascú viu la seva pròpia història, multiplicant un mirall que només la crònica periodística i historicista unifica de forma asèptica.

Això és, en definitiva, i per a això serveix la literatura. Per adonar-nos que estem sols, que ens hem d'enfrontar sols a les coses. El llibre és una eina única i intransferible, un vehicle monoplaça. Tanmateix, aquesta solitud de l'escriptor i del lector acaba per oferir-nos la paradoxa de les veus: multiplicitat d'històries, de veus, de maneres de veure el món, tantes com persones existeixen. La lectura, l'escriptura, són actes individuals realitzats en la pròpia intimitat. La massa, per definició, és reduccionista i unificadora, mentre que la individualitat es matisada i profunda, com la veu d'un actor colrada pels focus de l'experiència.

Al capdavall, ja és això. No em preocupa que els éssers gregaris no llegeixin; l'obligació de la lectura em sembla absurda. Però si una persona vol considerar-se feta a si mateixa, una veu dissonant entre la grisor uniformada, una ment divergent, crítica, ambiciosa, no pot evitar l'experiència dels llibres. Experiència, pel que vius en ells i pel que pots viure sense ells, a posteriori. Experiència, l'escriptura d'un llibre únic, personal i intransferible, en tots els casos amb el mateix final (la Mort: la pàgina en blanc, l'absència d'història, de veu), on importa més el camí per arribar-hi que no pas si en traiem res, de tot plegat. Com passa amb els bons llibres.

Comentaris