Ciutat de paraules


Miro al meu voltant. S'alça la ciutat, amb grisor uniformitzadora i ànima de practicitat, però si me la miro amb ulls de lector, amb la mateixa mirada amb què descodifico la pàgina tacada, llavors hi veig tota una altra cosa: un cúmul de xifres i lletres bastint els seus fonaments. I no em refereixo als diaris gratuïts que, llençats damunt la vorera, entorpeixen l'avenç dels vianants; ni la publicitat, ni els rètols indicadors. Cada element que forma la imatge urbana té al seu darrere un munt de paraules dites i escrites, de càlculs, de plànols, de sol·licituds, de precs, d'idees. La seva essència ens recorda com n'és d'humana, la ciutat. Per això la natura ens desconcerta, perquè ens la mirem (l'admirem) amb el desconcert i l'admiració davant un llenguatge incomprensible. No hi ha motius per a la seva existència, per a la seva presència, de la mateixa manera que tampoc hi ha paraules que la justifiquin, que n'expliquin la forja. I per això ens entestem a buscar-les, aquestes paraules. Com a resultat obtenim l'art.

P.S.: Imatge de Sabadell, obra de Zita Vehil

Comentaris

  1. Aquesta dicotomia ciutat/natura ja l'havien fet els modernistes i els noucentistes. Però paradoxalment és cert, la ciutat és humana i la natura incomprensible. Però tant l'una com l'altra formen part de nosaltres. Ciutat i natura són dos món diferents que conviuen en un mateix planeta.

    ResponElimina
  2. Si passes per l'Embruix, hi trobaràs un regalet!

    ResponElimina
  3. el flagell11:47 a. m.

    Què és una "acera"?

    ResponElimina
  4. Gr�cies, flagell, per la fuetada... Les "aceres" �s per on ens fa caminar el castell� que ha contaminat la nostra llengua... La ciutat �s bruta fins per a aix�. I, a m�s, si un �s despistat com jo...

    ResponElimina
  5. Felicitats pel premi Llunàtic!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada