"A tot Vent" fa els 80


A començaments dels noranta, els meus pares (a insistència meva i del meu germà, curiosament lectors empedreïts en una casa on ni tan sols hi havia biblioteca familiar) van fer-se amb una promoció molt especial: cent títols de la col·lecció A tot Vent, tot un clàssic de la literatura catalana en edicions commemoratives. El cert és que entre tant volum hi vam poder trobar clàssics, obres menors i títols d'autors catalans de la dècada anterior. Encara és avui i no me'ls he pogut acabar, de tants que són, però sí que he tingut a l'abast grans obres com Anna Karènina, El llibre del desassossec , El brogit i la fúria, Senyoria ...

Tot això us ho dic per explicar-vos que al Suplement de Cultura de l'Avui d'ahir dijous hi apareixia un article commemoratiu dels 80 anys de la col·lecció. En ell, els seus tres últims editors escriuen breument sobre la seva experiència. Bé, aquest és el cas de l'Oriol Izquierdo i de l'Isidor Cònsul, perquè en Xavier Bru de Sala s'embranca en esbrinar l'origen de l'expressió que dóna nom a la col·lecció, amb la mateixa grapa i interès (o manca d'ells) amb què dilapida el seu espai setmanal al Cultura(s) de La Vanguardia. Per sort, Izquierdo i Cònsul ens donen més detalls interessants de la feina que van haver d'afrontar. El primer, en una conjuntura especialment complicada, va ser l'encarregat de variar el format de la col·lecció en favor d'un abaratiment de costos: rústica en lloc de tapa dura, color blanc en lloc del taronja oficial, i diferents mides segons el gruix del text. Una inharmonia que caracteritza els títols d'entre 1987 i 1997, que a mi no m'agrada gens. En favor seu he de dir que va introduir títols tan interessants com El malaguanyat de Thomas Bernhard, o La Trilogia de Nova York de Paul Auster que confirmen la seva voluntat renovadora. Amb l'Isidor Cònsul aquesta modernitat s'atura amb un retorn al classicisme, tant en la forma com en el material publicat: recuperen la tapa dura i el format únic, també el característic color carabassa, i aposten per convertir A tot Vent en un refugi dels clàssics de les lletres universals i algunes excepcions catalanes.

Avui en dia, malgrat la seva bona salut, A tot Vent manté un delicat equilibri entre encerts i errors. És veritat que s'ha consolidat com a biblioteca clàssica de referència amb l'aparició els darrers temps dels assaigs de Montaigne, que manté una nòmina d'autors catalans interessant, que segueix eixamplant horitzonts (tots els contes de John Cheever) i que ofereix oportunitats als joves autors (com Borja Bagunyà), però de tant en tant ens deixen anar uns títols impossibles de pair a causa de servilismes (amb el mercat o amb els Imparables, m'és igual) i són poques les reedicions de clàssics que es revisin (la majoria són reedicions dels publicats als anys 30, 40 i 50, picats i tot com a l'època). En el temps que corren cal quelcom més que unes veles per seguir navegant pels mars perillosos del món editorial.

Comentaris

  1. És molt bona aquesta ressenya. D'això se'n diu de les coses pel seu nom, però amb la mirada pròpia del Llunàtic.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada