La literatura russa


La consternació del turista que arriba a una terra estranya, a les antípodes del seu país i de si mateix, que s'embadoca i no sap cap a on dirigir l'objectiu de la seva càmera, que no s'atreveix a respirar per por de perdre's alguna cosa en el seu viatge de tres o quatres dies. Aquest sentiment aclaparador també ens agafa de tant en tant als lectors, i és per això que els darrers temps s'han posat de moda les literatures de contrades exòtiques, com si de tours turístics es tractessin: la Xina, el Japó, Sud-Àfrica, el Canadà. El món contemporani, modernet i de via ràpida funciona de la mateixa manera per viatjar que per llegir. Per sort, el turisme literari té un tempo més reposat i ens permet treure'ns un visat i establir-nos durant un temps per acomplir una visió una mica menys superficial.

Jo vaig patir aquest sentiment del turista descol·locat fa uns anys amb el descobriment de les literatures eslaves, sobretot la russa, un gegant oblidat per culpa del classicisme engabanyador que repel·leix gran nombre de lectors. Però sabreu de què us parlo si us descric la meva sorpresa davant la munió de personatges que poblen Anna Karènina, de Tolstoi, sense anar més lluny; el seu caràcter, que determina unes formes de comportament i de relacionar-se tan esbiaixades; el ritme mateix de la narració, morós i entretallat. Sempre s'ha parlat de la peculiar forma de narrar asiàtica, però els russos també sorprenen, i acaben commovent per la melangia congènita del seu caràcter. La meva companya, que els coneix força bé, sempre em comenta la tristesa que desprenen les seves cançons populars, fins les més alegres, les que canten tot agafant-se a una copa de vodka en companyia dels amics.

La literatura és un dels tresors més preuats dels russos. I això ho sap molt bé i ho admira l'escriptor i diplomàtic Sergio Pitol, a qui he arribat a través de Vila-Matas. Déu n'hi dó, el meu descobriment: El Viaje és un recull de les seves vivències a la URSS dels darrers moments agònics del comunisme, quan el país semblava empès per la il·lusió de les novetats que aportarien una apertura del règim. A través d'aquest context històric i d'aquestes vivències, narrades amb un estil molt particular, allò que més m'ha enganxat és el desplegament de coneixements de Pitol sobre literatura eslava, i concretament russa. Si sou lectors empedreïts i us agraden els llibres que parlen de llibres (allò que avui en dia s'etiqueta com a metaliteratura), Pitol us pot engrescar. Per la meva part, espero fer-ne una crònica al llunÀtic en pocs dies.

Comentaris

  1. Certament, Rússia té una literatura que no s'ha de deixar de banda. Per cert, si escrius tant sobre tants llibres bons, a les llibreries i biblioteques no s'hi cabrà.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada