Enfilalls d'un dia rúfol


La bafarada romàntica i decadent de fa anys avui dia m'engabanya. Abans m'embadocava davant la naturalesa com el desconegut del quadre de Friedrich. Ara només entenc un dia d'hivern quan plou i et mires l'esllanguiment de la pluja des de casa, on quan el fred és net com el cel impol·lut. Però aquesta grisor opaca m'enerva i em cansa. Som a l'hivern o a la primavera? Mentre espero l'autobús em pelo de fred, perquè la jaqueta que ahir se m'ajustava perfectament, avui em sembla ben poca cosa per abrigar-me.

L'ego decideix escalfar-me una mica quan ensopego el llunÀtic a les pàgines de cultura de l'Avui; em sento ben pagat. És més, en Jaume Cabré reflexiona sobre la feina del professor de literatura des del respecte i la construcció intel·ligent. El nou suplement cultural de l'Avui ha guanyat molt amb la incorporació de Cabré, un autor amb vocació de clàssic que, malgrat no convènce'm del tot en alguns dels seus llibres, sí que el reconec com a intel·lectual de primer ordre que val la pena llegir, ja parli de música (que en sap molt), de l'ensenyament o del sexe dels àngels. Els seus comentaris em motiven a seguir amb determinades conviccions i a incorporar-ne algunes de noves als meus plantejaments. Avui toca comentar Salvat-Papasseit i riem una estona quan els comento les possibilitats eròtiques d'El poema de la rosa als llavis. Els ensenyo uns quants cal·ligrames de Josep M. Junoy, enginyosos i sorprenents, i no passen desapercebuts. En concret, "Art poètica" a la fotografia, els provoca tota una sèrie de preguntes (per què la Z en la part superior, i no pas la A?). Els avantguardistes, avui dia, tindrien molt de públic amb aquests joves tan avesats a la imatge. Llàstima que la malmentin tant i que la dominin tan poc.

Aquesta idea, precisament, m'ha donat molt a pensar els darrers dies, sobretot arran de la mort d'en Josep Benet. Ell i Palau i Fabre, il·lustres traspassats, formaven part d'una de les darreres generacions d'intel·lectuals catalans que amb la seva desaparició ens deixen una mica més orfes. Sobretot orfes d'una manera d'entendre el món, la construcció d'un país i la feina ben feta. El pensament, i per tant la construcció i el futur, no té gaire sentit en un món que viu el moment de forma egoista i irresponsable. L'ahir és pur oblit o material de reciclatge; el demà és l'avui eternitzat. Enfilo cap a casa i enfilo aquestes idees desaparellades. Tot és ple d'oposicions; el dia a dia ofereix motius positius i negatius a parells. Fer-se gran és adonar-se'n i instal·lar-se en un desequilibri constant. I ja que posem un peu a banda i banda, el millor és dibuixar a la cara un somriure irònic. De camí cap a casa, dins l'autobús, veig com els núvols comencen a esquinçar-se i un sol tímid treu el cap.

Comentaris

  1. He ressenyat fa poc un dels llibres del Csbré al blog. I és una llàstima això d'en Benet; no per ell (que ja era vellet i tocava, com el Palau), sinó pel tipus d'historiador que deixa al darrera. Els seus llibres eren d'un rigor, eshaustivitat i d'un preciosisme literari com hi ha pocs. Per sort, ha fet escola!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per dedicar-li un espai a Josep Benet. És bonic veure que hi ha molta gent que el va valorar com es mereixia.

    ResponElimina
  3. Vaig conèixer el Josep Benet un estiu a prop de Planoles. En motiu de la seva mort ho he recordat. Ha estat una gran pèrdua però crec que al catalanisme li sobra montserratisme i li falta més mala bava. M'explico?

    ResponElimina
  4. vladimir4:51 p. m.

    Bé, en tot cas la vida, massa minúscula, continua. Bona lectura fas, el conte "cor" em va impressionar... només et confesaré que molts dels meus comentaris són plagis d'aquest extraordinari autor, Polgar.

    ResponElimina
  5. Biel: t'expliques perfectament! De fet, la feina de Benet i els seus contemporanis ja està feta, ells van ser necessaris en una època ben difícil per a la nostra cultura. Ara en vivim una de nova, més complexa perquè el motiu no és tan aparent, i la pervivència encara es fa més difícil quan els seus procuradors actuals o bé no existeixen, o bé no tenen prou força. Per això considero el seu testimoni important, més pel que representa que pels diversos aspectes del seu posicionament personal i ideològic.

    Vladimir, a mi també m'està impressionant Polgar... Cada vegada em costa més llegir llibres amb arguments estàndards quan em trobo gent que fa coses tan genials com Polgar, Sebald, Dostoievski... Sí, la literatura amb ells esdevé un aiguabarreig engrescador que posa a prova les ganes d'anar més enllà del lector.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada