"El viaje" de Sergio Pitol


Han passat divuit anys des de la simbòlica caiguda del mur de Berlín, i l’obertura dels països de l'Est cap a Occident només ha fet que eixamplar la nostra curiositat per les cultures eslaves. Mai com abans s’havien publicat en català hongaresos, polonesos i txecs de cognoms impronunciables, i la reedició dels clàssics russos ha esdevingut peremptòria. Esperem que el capitalisme salvatge dels nous rics i la nova misèria no impedeixin que en aquests indrets es forgin els nous cognoms exòtics que segueixin destil·lant l’ànima dels Balcans o de la mare Rússia. Llegir-los és un plaer renovat gràcies a la sorpresa d’un sabor diferent, no sé pas si en l’estil, en el llenguatge o en la mirada, o en tot plegat a la vegada.

Anys enrere, però, personatges com el mexicà Sergio Pitol ja s’atrevien a trencar el Teló d’acer per prendre el pols a aquestes terres indòmites, per deixar-se arrossegar per la passió que desperta un món llavors tan diferent, sempre escindit entre Europa i Àsia, sobretot en el cas de l’antiga Unió Soviètica. Diplomàtic a Praga durant els anys 80, a El viaje Pitol recull les seves experiències en un viatge l’any 1986 a Moscú, decidit a assistir a un congrés literari que organitza la república de Geòrgia, la més oberta al clima de canvis que preveu la Perestroika de Gorvatxev. A Moscú, però, Pitol troba tota una sèrie d’impediments per al seu viatge i és retingut durant uns dies, que li serviran per veure el combat callat però evident entre partidaris dels canvis i els immobilistes, fent-li present les contradiccions d’un país enorme, indòmit i inesperat, tant com els mateixos mecanismes del règim comunista.
Els vasos comunicants de la literatura segueixen funcionant amb encert. A les pàgines d’Enrique Vila-Matas vaig trobar referències al mexicà Sergio Pitol, de qui El viaje em suposa la seva primera lectura. Després de vàries novel·les i reculls de contes, Pitol va iniciar una sèrie de llibres inspirats en les seves pròpies vivències, que li serveixen per fer reflexions certament interessants al voltant del tarannà de la gent que troba al llarg de les seves estades pel món, sobre la literatura i els autors que venera (aquí, Tsvetàieva, Gogol i Puixkin) i, al capdavall, sobre si mateix. És curiós com la seva pròpia idiosincràsia llatinoamericana és ben present en la seva escriptura: més enllà de l’anècdota del vocabulari, Pitol sempre té marrades sorprenents, en el seu cas cap a la fascinació per l’anècdota escatològica, que li serveix per ordir la seva novel·la Domar a la divina garza, procés present en El viaje. Un nou cas, doncs, d’escriptor que trenca la convenció del gènere per oferir-nos una ficcionalització de la pròpia experiència, per dir-ho d’alguna manera, que obté com a resultat un nou tractat d’obsessions, reflexions i anècdotes dignes de ser llegides.

Comentaris

  1. Cristina11:58 a. m.

    Prenc nota de la recomanació. petons, David

    ResponElimina
  2. Cristina12:11 p. m.

    T'acabo de veure al CULTURA de l'Avui. Felicitats!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada