"El camí de Ponent", de Jordi Pàmias


Quan vaig llegir Fuga de mil·leni em vaig endur una impressió equivocada de la poesia de Jordi Pàmias (Guissona, 1938) que he anat matisant i dimensionant gràcies a Terra cansada i una antologia amb els seus millors versos. Allí on hi veia una transparència formal simplista hi he descobert un classicisme que treballa la llengua poètica amb rigor i qualitat (com sona la seva paraula quan la llegeixes en veu alta); l'obvietat aparent dels temes que tracta té el seu sentit i encaix dins d'un món poètic de dimensions simbòliques, a la manera d'un Rosselló-Pòrcel. Dit d'una altra manera: els poemes de Pàmias reprodueixen la seva formació com a individu en el món rural de les terres de Ponent, on cada element -les estacions, els ocells, els costums- simbolitza per si mateix una part d'aquest procés i forma part d'un microcosmos que es repeteix i es dimensiona vers a vers, llibre a llibre.

Ja des del títol del llibre que us presento, El camí de Ponent, deixa clares aquestes intencions de què us parlava. El sincretisme del seu llenguatge té el millor exemple en els títols monosil·làbics dels poemes: "Xiquet", "Ventall", "Dona", "Nuesa"... Fins i tot l'ordre en què apareixen en aquest camí de la vida: la infantesa ("Memòria"), l'amor ("Ventall"), la maduresa ("Nuesa") i finalment la consciència davant el futur i la mort ("L'Esfinx").

La memòria és la clau per desvetllar l'eco d'aquest món perdut i la sensualitat (entesa no només en un sentit sexual, també pel que fa a altres sensacions) li serveix per copsar el món i fer-se'n una idea a través de la pròpia experiència. Al capdavall, conclou, "Atzar i mort són l'única certesa."

Amb aquest llibre, editat a la desapareguda col·lecció "Els llibres de l'Escorpí", Pàmias va guanyar els Jocs Florals de Barcelona del 1987.

Comentaris