Qüestió de gustos (poètics)



La poesia és la més subjectiva de les escriptures. No pas per a l’escriptor (que també), sinó per al lector: hi ha novel·les que ens guanyen en els recorreguts llargs, per pur esgotament de la nostra resistència. D’altres, ho aconsegueixen des de la primera ratlla, i la tasca de l'escriptor radica en mantenir la nostra atenció fins al final. Però ai, la poesia! Ella no té tants privilegis: és com una sageta que fuig, fuig ràpid i se’ns escapa. No podem veure la trajectòria, simplement sentir el seu impacte en nosaltres.

Fa quinze anys, a l’institut, rebia classes de grec d’un personatge molt a tenir en compte, l’escriptor Antoni Pladevall (autor de Terres de lloguer). Enamorat fins al moll de l’ós de la cultura clàssica i de la seva terra, Osona, ens parlava de tot i de res amb sentiment i delectança. Divertit, sorneguer i emfàtic, un bon dia ens va parlar d’un dels seus poetes favorits, el lleidatà Màrius Torres. Les seves classes eren així, començaves amb el "tó ploion ploi tón limena" i acabaves amb qualsevol cosa del seu interès, que així ens el feia del nostre.

Aquests dies rellegeixo la poesia elegant de Màrius Torres, un dissortat poeta català que va morir en plena joventut, al començament de la Guerra Civil, per culpa de la tuberculosi. Malauradament, la seva figura no tingué el ressò d’un Salvat-Papasseit. I per això me l’estimo especialment, perquè ningú s’ha molestat a reivindicar-lo públicament, perquè no simbolitza absolutament res perquè pugui ser tergiversat o utilitzat, i perquè amb el temps ha esdevingut un clàssic elegant i reposat. Com els bons vins, com el vi de Falern del poema “Febrer”.

La llengua catalana ha gaudit de tres poetes majúsculs: Riba, Carner i Maragall. Un intel·lectual d’elevadíssima cultura, un esteta dominador del joc poètic i un esteticista de l’emoció. I, vet aquí, la poesia de Màrius Torres m’emociona com cap d’ells ho aconsegueix. Deixeu-me ser irreverent: Riba em resulta plomís, Carner m’ha guanyat amb els anys però per a l'escarni i el divertiment prefereixo a Pere Quart, i Maragall en ocasions se'm fa massa cerimoniós. Torres, davant la claredat ofuscant del seu destí (la mort) i emocionat pel món que l’envolta (la vida), aconsegueix que els extrems casin amb elegància. D’un gust i estil classicistes, la intertextualitat (referències a Blake, Poe, Dante, Shakespeare o la poesia trobadoresca) i la intemporalitat (la natura sempre és el teló de fons de les seves reflexions) són els elements més destacables d’uns versos d’extracció clàssica, emmarcats en el simbolisme de Baudelaire o l'anomenat Riba, de qui Torres era un fervent seguidor. La llengua és pura, cristal·lina, flueix neta i esmolada de totes les arestes.

Tanmateix, els assoliments de l’obra continuada i profunda de Riba, Carner i Maragall, el populisme de Salvat-Papasseit, l’obra cosmogònica d’Espriu o la sentimentalitat de Martí i Pol han silenciat els versos de Màrius Torres. Per això gaudeixo tant del llunÀtic, perquè aquests dies li dedico un sentit homenatge tan extens com desitgi. Espero que serveixi perquè altres descobriu aquesta trista figura poètica i el llegiu, recuperant-lo de l'oblit. Per a properes ocasions prometo transcriure una aproximació de Carme Arnau a la seva figura, que obre l'antologia d'edicions 62 compartida amb Salvat-Papasseit i un altre gran oblidat, el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Comentaris

  1. Has visitat la seva tomba? La tens molt a prop...

    ResponElimina
  2. Gràcies per recordar-nos aquelles figures que ningú es molesta de recordar. Hi ha molts escriptors "oblidats" per la crítica, també Montserrat Roig o Maria Aurèlia Capmany, però alguns de nosaltres no deixem que caiguin en l'oblit. Salutacions cordials.

    ResponElimina
  3. Un poeta oblidat que des de la catosfera literària reivindiquem! Felicitats!

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres comentaris. Espero que feu igual que jo i ens descobriu o ens recordeu autors i autores que també valen la pena, tot i no trobar-se al capdamunt dels favoritismes. Que ja sabem com són els crítics i estudiosos, de maniàtics...
    Toni, no he visitat la tomba, sé que es troba a Sant Quirze Safaja, una excursió pendent...

    ResponElimina
  5. El cementiri és petitó. Has de demanar la clau a la parròquia.

    ResponElimina
  6. M'he permès la llicència d'atorgar-te, amb quatre blogs més, el premi Art i Pico. Esper que sigui del teu gust.
    Llorenç

    ResponElimina
  7. He vingut al teu blog per e-literatura

    M’ha agradat la teva comparativa vers la fugacitat de la poesia...
    Tens raó, la poesia té un impacte que s’ha d’assaborir madurat al rellegir-lo.
    I et donc unes gràcies ‘compartides’ per alçar un sentit homenatge, com dius tu, a Màrius Torres.

    ResponElimina
  8. Felicitats pel premi que compartim!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada