"Memòries del subsòl", de Fiòdor Dostoievski



Deia el meu admirat Stefan Zweig a propòsit de Dostoievski que al llegir-lo, el lector sent primer terror i després grandesa. A aquestes alçades i després de tot el que hem viscut, em sembla que sentir terror per una novel·la dostoievskiana em sembla exagerat. Si de cas inquietud, un calfred de reconeixement en les misèries interiors que aclaparen els seus personatges, perduts en la immensitat de l'enfrontament del jo davant del món. Dostoievski, tal i com farà Kafka anys després, parla de l'home del seu temps, mira de tu a tu l’ànima humana i no es talla un pèl a l’hora de descriure’n les misèries, les contradiccions i les grandeses que pot assolir un ésser per si mateix tot explorant-se. Una exploració, però, que xocarà amb els límits de la societat i de la pròpia consciència, al capdavall el gran descobriment de l’escriptor rus, que torna una i altra vegada a estudiar-la.

Zweig no s’equivoca, però, quan parla de grandesa. La primera part de Memòries del subsòl, per exemple, és una anàlisi descarnada de la naturalesa humana, que ens deixa ben retratats. El narrador repassa el comportament contradictori, immoral, cruel i imprevisible de tots nosaltres, concloent que allò que ens defineix com a éssers humans és la capacitat d’actuar segons una voluntat destructora, fantasiejant, capritxosa, ni que sigui contra els nostres propis interessos. Davant el fatalisme dostoievskià, qualsevol utopia esquerranosa, pedagògica o moralista de bones intencions no hi té res a pelar. Al capdavall, l’únic que pot actuar com a mur de contenció és la consciència, la flagel·lació d’un mateix.

En la segona part, però, l’obra abandona aquest to de “manual” per convertir-se en la confessió personal del narrador a través d'unes anècdotes de joventut: els actes han disposat una sèrie de conseqüències que expliquen el seu present. Així se’ns revela la seva personalitat i podem arribar a entendre un discurs tan contundent com el de la primera meitat de l'obra: es tracta d’un pobre diable, orfe, amb una feina de funcionari discret, que viu enmig d’una pobresa econòmica i anímica, això sí, amb una superioritat espiritual i intel·lectiva que l’arrossega a la frustració. Depauperat per anys de solitud i rebuig, es converteix en el seu pitjor enemic, movent-se sempre entre contradiccions histèriques: cerca l’amistat dels seus coneguts, però mai a qualsevol preu. No està disposat a rebaixar-se i necessita sentir-se per damunt de l’altre, com en la seva relació amb Liza, la prostituta; fantasieja amb comportaments romàntics sobre l’honor i el respecte, però no és capaç d’actuar segons la seva voluntat i els altres el troben patètic i insidiós. D’aquests atacs verbals constants que llença a tort i a dret és d’on treu les forces i la tranquil·litat de la seva consciència.

En el fons, aquest home mediocre i ridícul representa els nostres pitjors instints i comportaments, i a la vegada la impossibilitat de fer-nos-en el càrrec. Tots, en algun moment o altre, ens hem sentit com el narrador i hem enfrontat el nostre ego amb els altres i el món. D’aquest enfrontament sempre en sortim malparats, diguin el que diguin els altres. El que fa Dostoievski és dur-ho al límit sobre el paper i destil·lar el pitjor de la conducta humana per oferir-nos un estudi sobre la seva pròpia literatura (la primera part) i una història bruscament acabada i mal resolta al meu parer (la segona part), de to nerviós i estil ofensiu, disposada a sotragar-nos.

Comentaris

  1. Fa uns anys vaig llegir "Dimonis" i vaig quedar tocat, molt tocat. De llavors ençà tenc com a mala consciència de no haver-hi tornat. Avui precisament, he començat a llegir "Koba el Temible", de Martin Amis i faig comptes, si tot va bé, envestir després "Les benignes" i "Vida y destino". Potser serà el moment, també, de rellegir Dostoievski. Fantàstica la ressenya. I m'encanta Zweig. Sempre he tingut un sentiment de llàstima per la seva mort. No hi ha dret que acabàs tan malament. Una llàstima.

    ResponElimina
  2. Molt bona crítica...!!
    Ara llegeixo "La conjura dels necis" (i l'estic, literalment, devorant) però tinc a sobre la tauleta de nit "El jugador" del mateix Dostoyevski... I ja en tinc ganes, ja!
    Salut!

    ResponElimina
  3. Aquestes ressenyes ens conviden a llegir i redescobrir Dostoievski. Jo ara estic llegint "El cançoner" de Petrarca, i quan pugui llegiré aquest llibre de què parles.
    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada