Les tragèdies polítiques


Aquest migdia, mentre esperava l'autobús i em fixava en els llampants cartells electorals, se m'ha acudit que ens estem acostumant a pre-campanyes i campanyes de la por, basades en guanyar a partir d'espantar. Cada partit polític apel·la a una catàstrofe, desastre o maledicència particular en cas de no ser votat: esquerres i dretes convergeixen en el conservadurisme de l'status quo. Una versió més contundent i a la recerca de rèdits electorals del "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

I llavors se m'ha acudit una curiosa analogia entre els clams de tragèdia política i diverses obres de la literatura universal, amb la gràcia que cadascú pot trobar les seves pròpies. Us animo a dir la vostra, tot proposant-vos les que m'he empescat:

  • Luces de bohemia, de Ramón del Valle-Inclán. L'Espanya pepera és digna d'un esperpent del gran escriptor gallec, amb tots aquests escarafalls retrògrads i crits apocalíptics de la pàtria esguerrada, amb tots aquests viatges de la mà de l'església més rònega, amb aquesta visió a mig camí del folklorisme i de l'Spain is different dels 60.
  • Terra baixa, d'Àngel Guimerà. Zapatero és en Manelic, disposat a matar el llop popular que, mentrestant, els seus s'entesten a fer-nos-el present: que ve el llop! I au, tots com bens rere el pastor.
  • El mercader de Venècia, de William Shakespeare. Mas i els seus, malgrat els vestits luxosos de sobiranistes, segueixen mercadejant, ara molt més empipats que abans i a punt de canviar el vers shakespeirià per la prosa ollerenca de L'escanyapobres. Ara diuen que no fien, però demanen el fetge (ai, perdó, la Generalitat) a Zapatero tot venent abans d'hora la pell de l'ós dels vots que preveuen tenir. Enrevessat com els millors arguments del bard, oi?
  • Oda a Espanya, de Joan Maragall. Ja fa temps que Esquerra segueixen vers per vers (que no pervers, o potser sí) la paraula viva del Maragall avi, avisant que marxarem. Però s'han quedat en "Adéu, Espanya", i diuen que per passar d'aquest vers hem d'esperar al 2014.
  • Doctor Pasavento, d'Enrique Vila-Matas. A Iniciativa els passa el mateix que al protagonista de la genial novel·la de l'escriptor barceloní: la gradual desaparició de la seva personalitat rere altres màscares. Ells acaben diluint-se rere l'ombra dels seus socis, vagin amb que vagin, encara que no d'una manera deliberada com el narrador.
Maliciós o no, suposo que al final acabaré votant algun d'aquests tremendistes. Ja deien els grecs, que d'aquestes coses en sabien, que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes. I abans que algú que no m'agradi s'apunti la meva absència de les urnes, prefereixo dir-hi alguna cosa, per inútil que sigui. Mentrestant, us convido a contribuir amb les vostres propostes...

Comentaris

  1. Cristina3:05 p. m.

    ESTREMIDA MEMÒRIA, per a alguns dirigents del PP, he llegit darrerament que - i m'he quadat bocabada- "la izquierda siempre gobierna de espaldas a lo que le pide el pueblo". sense paraules

    ResponElimina
  2. M'agrada això de fer dels llibres el leigh motiv dels posts. Encara que més que una campanya electoral pareixen unes rebaixes.

    ResponElimina
  3. Què tal en Duran i Lleida fent de "Misantrop" de Molière? O el bisbe Rouco Varela de "Tartuf"? Però a aquest darrer no el votem: el patim.

    ResponElimina
  4. Jo identificaria el discurs d'en Joan Herrera amb el de Paulo Coelho a l'infecte Manual del guerrero de la luz, per canviar de registre. ;)

    Aquesta setmana he fet un parell de fintes al periodisme cultural que seria un honor que em llegissis, David. Em segueix sent un plaer llegir-te. Salut i etcètera!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada