"La literatura en perill", de Tzvetan Todorov


Qui hagi passat per les aules de filologia potser recordi un enginyós text de Barry Jordan que ha fet fortuna per la simplicitat del seu plantejament. A partir de la imatge d’un viatge en automòbil, Jordan ens esquematitza les característiques de les principals teories literàries prenent el supòsit d’un accident i de la necessitat d’un mecànic, el teòric en qüestió. Així, el vehicle és el llibre, el conductor és l’escriptor, el viatger és el lector, etc. La reacció de cadascun dels "mecànics" dependrà dels seus conceptes teòrics: els formalistes ens diuen com està construït l’automòbil; els estructuralistes estudien cada una de les peces que el conformen; els desconstructivistes el desmunten per dir-nos que no han trobat res de malament...

Tzvetan Todorov és un dels protagonistes d’aquest text, i per extensió de la història de la teoria literària. Juntament amb Genette i Roland Barthes, va ser un dels introductors del formalisme rus a França i fundador (o, si més no, col·laborador) de l’estructuralisme. Aviat, però, es va cansar del reduccionisme de la proposta, i va tirar per altres camins, entre ells la teoria de l’alteritat. És per això que l’aparició d’un llibre seu en català i amb un títol tan suggerent, La literatura en perill, em va semblar realment interessant. L’assaig s’obre amb un pròleg on introdueix les seves experiències personals per entendre millor el seu posicionament actual. Per a Todorov a l’escola no s’aprèn literatura, s’aprèn què diuen els crítics i els teòrics sobre la literatura. És a dir, s’estudia l’objecte però no pas el sentit d’aquest objecte dins el món. Així, els joves no arriben a establir lligams amb els textos literaris, amb els seus personatges i els problemes que plantegen, perquè estan massa ocupats estudiant els gèneres, el punt de vista del narrador o la versificació.

Aquest fenomen, a la vegada, és conseqüència de les directrius universitàries que formen els docents, esteses al món de la crítica: l’academicisme de la seva joventut, el que s’ocupava del context històric i social, ha estat substituït per la importància de la creació, de com s’escriu i quines eines es fan servir. D’aquesta manera neix un tipus de literatura que es té com a objectiu a si mateixa. Tot això Todorov ho remata amb la part més tediosa del llibre, un parell de capítols dedicats a repassar la història de la literatura per veure que el concepte clàssic de lligar l’art al món es trenca amb l’arribada del Renaixement. A partir de llavors, des de diferents propostes (Romanticisme, Avantguardisme), s’estableix la idea de l’artista com a demiürg, creador de realitats independents per si mateixes. La literatura és el seu propi fi, el perill del que parla Todorov.

Finalment, en els dos darrers capítols, els més interessants, Todorov esbossa les línies principals del seu raonament: cal integrar tots els discursos, sense oblidar el sentit de l’objecte, sense deixar de buscar les connexions amb el món que ens envolta. La literatura, per a Todorov, ha de reflectir allò que, en paraules de George Sand, conforma el món: “A la realitat vertadera hi ha mesclat el que és bell i el que és lleig, allò que està apagat i allò que brilla.” Això ens durà a una mena de coneixement sobre l’ésser humà diferent al de les ciències o la filosofia, més profund i pròxim.

Tot i l’interès que pugui tenir la proposta, m'ha semblat una música que ja havia escoltat. Dubto que un lector amb una mica de criteri i coneixement pugui negar aquest interès de la literatura, més enllà d’un valor purament estètic. També els docents d'avui dia sabem que el gran problema d'ensenyar literatura es troba en la gran càrrega teòrica de l'estudi. Vaja, que no descobreix la sopa d'all. D’altra banda, tampoc aporta gaires idees per a millorar la recepció dels joves cap a la literatura, més enllà de proposar un canvi de punt de vista teòric. Diu el següent: “Per això cal fomentar la lectura en tots els mitjans, i això inclou els llibres que el crític professional considera amb condescendència, si no amb menyspreu, des d’Els tres mosqueters fins a Harry Potter: són novel·les populars que no tan sols han portat milions d’adolescents a la lectura sinó que, a més a més, els han permès construir-se una primera imatge coherent del món que, no ens poséssim pas nerviosos, les lectures següents portaran a matisar i a fer més complexa.” Molt bé, però el meu dubte és el següent: com farem arribar aquests lectors a la lectura següent quan competim amb tantes novetats que prioritzen el seu interès? Com passem del Harry Potter, que poden llegir milions de nens, a Shakespeare, Tolstoi o qui sigui? Aquest és, per a mi, el vertader repte que caldria haver respost en aquesta obra que, al capdavall, només llegirem qui ens interessem per aquests temes.

Comentaris

  1. Tens un Premi a Biblioaprenent

    ResponElimina
  2. Felicitats pel premi Biblioaprenent! Actualment, molta gent teoritza sobre el que els professors de català fem o no a les aules. És evident que molts ignoren que hi ha dins les aules, com n'és de difícil motivar els alumnes a aprendre i utilitzar el català, i encara més a aprendre literatura. Crec que a poc a poc, hem d'anar cercant estratègies per convidar als adolescents a continuar el camí com a lectors iniciat amb "Harry Potter".

    ResponElimina
  3. Pel que he llegit de la conferència que va donar a Barcelona, que publica L'avenç, em sembla una mica decebedora la proposta de Todorov. Res que ho hàgim sentit mil vegades. I com es fa això que diu?

    ResponElimina
  4. Sóc estudiant de filologia catalana i m'he hagut de llegir el llibre per fer-ne una ressenya. Estava buscant alguna cosa per internet que hem pogués ajudar i he trobat aquest blog. El cert és que no he trobat el llibre gaire interessant. De totes maneres, crec que el teu comentari hem servirà. Moltes gràcies. Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada