El Ruyra més fantàstic


Per a molts, la vida hagués estat més senzilla de no existir la Renaixença. No caldria protestar per l’existència de canals monolingües en una llengua que no és l’oficial, el bipartidisme polític no posaria el Govern en segons quines tessitures per culpa de nacionalismes i independentismes, Màrius Serra es dedicaria a los crucigramas i la darrera Fira de Frankfurt hagués tingut el Timbuktú com a país convidat. Perdoneu les meves poca-soltades, però volen posar en clar que autors avui dia mig oblidats com Joaquim Ruyra van fer una feina titànica com és recuperar el prestigi cultural i social d’una llengua que romania en els llimbs des de feia un parell de segles, convertida en un patuès d’estar per casa. I això que els primers de convence's van haver de ser ells mateixos, arrelats a la mentalitat d'autodesprestigi que havia anat fent osca a Catalunya des de la desfeta contra Felip V.

Els “quadres de costums” és, en aquest sentit, una de les millors propostes per començar a treballar les possibilitats de la llengua i a guanyar lectors. Des de les incipients capçaleres de diaris i revistes, els escriptors redactaven interessants i curiosos articles sobre la societat del seu moment, retrats de la vida quotidiana d’aquella centúria, amb oficis i costums que avui dia ens semblen insòlits. Ruyra, nascut a Girona però molt vinculat a la vila de Blanes, ben aviat va especialitzar-se en articles d’àmbit mariner, mediterrani. D’aquí sorgeix el recull Marines i boscatges, potser la millor manera d’entrar en la seva prosa elaborada, espurnejant, sempre rica i vigorosa.

Ara bé, si Ruyra treu el cap al llunÀtic és per la seva dimensió “fantàstica”. L’obra que citava anteriorment conté un capítol anomenat “Fantasies” on podem llegir tres contes breus. “La vetlla de morts” és potser el més fluix, que juga amb les aparicions de fantasmes i la importància de la música folklòrica catalana per antonomàsia, la sardana (una idea ben romàntica, per cert). “Les senyoretes del mar”, tot i la seva brevetat, és el més poètic, nascut de la brillant idea de metaforitzar l’atracció que senten els mariners per la navegació. Així, unes petites criatures fantàstiques apareixen quan uns infants s’adormen a la costa i, a cau d’orella, els relaten els encants del mar. “Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llums variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d’una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades.”

Finalment, “La xucladora” esdevé la narració terrorífica d’una criatura marina, una mena de vampir que simbolitza la traïdoria del mar, rere una aparença tranquil·la i afable. Un relat que ja vaig comentar en parlar de l’antologia El llit sota la tomba. La confirmació de la importància d’un prosista de raça.

Comentaris

  1. El teu post es bén generós amb Ruyra. Però en el fons li reconeixes els mèrits que ningú li ha negat mai: recuperació i salvaguarda de la llengua, riquesa de lèxic... Ara, si Ruyra no és més conegut és, segons el meu modest parer, perquè la seva obra no ha resistit el pas del temps. Ruyra, que titllava a Zola d'aberrant i amoral, ha quedat ancorat en un temps que ni tan sols potser era el seu. Bé, no em facis massa cas, doncs només sóc capaç de defensar el que dic subjectivament i com una qüestió de gust personal.

    ResponElimina
  2. Hola, Jaume, gràcies pels teus comentaris. La teva opinió és molt benvinguda i sí, et faré prou cas! No sabia pas això que va dir d'en Zola. De fet, al llegir una sèrie d'entrevistes vaig comprovar la mentalitat conservadora de Ruyra. Però vaja, amb totes les dificultats que ha passat la nostra llengua, l'obra de Ruyra es dimensiona. I, d'altra banda, el més destacable que volia remarcar eren els seus contes fantàstics, perquè sóc un gran lector d'aquest gènere. Gràcies, Jaume, espero que sovintegis el llunÀtic i diguis la teva.

    ResponElimina
  3. CRISTINA5:04 p. m.

    Hola, he decobert avui aquest blog. Sóc molt aficionada a llegir. Ara mateix porto dues novel·les en dansa (LA CAVERNA de'n Saramago, i C DE SIRGA). Et continuaré llegint. Petons

    ResponElimina
  4. Hola, Cristina, gràcies per llegir el llunÀtic! Dues grans novel·les, les que tens entre mans. Tan Saramago com Moncada són grans escriptors, amb uns mons particulars que enganxen molt... Si després te'n queden ganes, de Saramago et recomano sobremanera "Ensayo sobre la ceguera". Fins aviat!

    ResponElimina
  5. A les obres completes de Ruyra de Editorial Selecta hi trobaràs els discursos i conferències ( no t'ho recomano) i en una d'elles titulada "Art i moral" s'obssesiona una mica amb Zola, tot i que també ataca el "Werther" de Goethe.

    Comparteixo plenament la recomanació de "Ensayo sobre la ceguera" de Saramago.

    ResponElimina
  6. Cristina2:16 p. m.

    Hola, David, ja ets el segon que em recomana aquest llibre d'en Saramago, així que no se'n parli més, serà la pròxima lectura. Merci. Petons

    ResponElimina
  7. Quin trio Ruyra, Bertrana i la Víctor Català...
    Però com que esmentes els quadres de costums, deixa'm recordar dos noms entre d'altres: Robert Robert i Emili Vilanova. Aquests dos inicien una prosa de primera categoria, d'una modernitat que ja voldrien -voldríem- molts.

    ResponElimina
  8. Bé, jo hi afegiria "La fi del mòn a Girona", potser amb un to més apocalíptic i visionari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada