El desprestigi de la professió


El document de bases per a la nova llei i la rigidesa del conseller Maragall han estat, al meu parer, la gota que ha fet vessar la paciència dels professors. Una situació capitalitzada pels sindicats, que han aprofitat per mobilitzar-nos (jo també hi vaig ser) i pressionar als polítics. Al capdavall, l'opinió més estesa entre els companys del centre on treballo era l'equidistància entre els polítics i els sindicats, però la voluntat de dir "Ja n'hi ha prou" amb aquesta aturada.

No vull entrar a comentar la llei, seria llarg i tediós. Però sí que fa massa temps que els professors som a l'ull de l'opinió pública. Tothom es veu amb cor de dir-nos en què ens equivoquem i com hem de fer la nostra feina (polítics, pares, periodistes), tothom ens recorda els "privilegis" com si, atenint-nos a ells, haguéssim de callar i acotar el cap. Mai se m'acudiria dir al cirurgià que m'ha d'operar, al dentista o al conductor d'autobús aquesta mena de coses. I a la majoria de professionals suposo que també els molestaria, siguin de la branca que siguin. (Una altra cosa és que hi hagi professionals que no facin ben feta la seva feina, i llavors calgui protestar davant els seus responsables). En el fons, tot plegat respon al desprestigi de la nostra professió que ha patit en els darrers vint-i-cinc anys, i que prové d'una inconsciència social generalitzada, com tantes altres coses.

Per ser funcionari amb plaça fixa cal passar unes oposicions, per tant una avaluació dels teus coneixements. Passa això amb altres professionals? Molts argumenten la necessitat de llevar aquest "privilegi" a canvi de demostrar dia a dia les capacitats. Si no és així, diuen que l'escola pública és el refugi dels mediocres que no vol la privada. Veureu, jo he treballat tres anys a la privada, i hi podria haver continuat durant molts anys, perquè sempre he tingut feina i tots els meus directors i directores han acabat satisfets, tal i com m'han fet saber. Però la situació d'aquest sector és molt precària: contractes de curta durada, menys remuneració i més acumulació de feina. Durant els tres anys mai m'ha mancat la feina, encadenant una suplència rere l'altra, anant d'una entrevista a l'altra. Però va arribar un moment que, fart d'aquesta inestabilitat, vaig voler millorar la meva situació i la pública m'ho oferia, però a canvi de certs sacrificis (si ets interí, voltes més que una baldufa; si vols ser funcionari, cal passar les oposicions). A això en dieu "privilegis"? M'he passat tota la vida essent avaluat i ara, de nou, he de passar exàmens. Ho trobo just, aspiro a una feina d'un cert nivell i responsabilitat. Però això hi ha gent que no ho entén i ho critica, i per aquí sí que no hi passo.

Els adolescents són material sensible. Persones que estan en vies de formació, que necessiten referents immediats, influenciables i en plena combustió. Però molts pares veuen l'escola com un pàrquing on deixar-los i poder-se dedicar al més important d'avui dia: pagar la hipoteca. Vivim en una societat en què les dues persones del matrimoni treballen, amb la qual cosa és impossible fer perviure el model tradicional de família. Com més temps es passin els nanos a l'escola, millor. Com més els ensenyin els professors, millor. Si cal, que facin de professors, però també de pares, psicòlegs i amics. Tot, abans que els polítics s'asseguin i pensin com poden conciliar la vida laboral amb la vida familiar. Cal construir nous models de família que s'adaptin a les necessitats del present que vivim.

També em sorprèn que tota aquesta generació de pares, que tots van ser escolaritzats i van cursar estudis a començaments o en plena democràcia, tinguin en tan poca estima el paper dels professors i hagi de llegir segons quins comentaris a internet. Abans, quan la gent era analfabeta i enviava els fills a l'escola, sentien absoluta reverència pel mestre, servador d'uns coneixements inimaginables que havien de treure el fill de la misèria. No n'hi ha per tant. Això donava una impunitat al professor que, en plena dictadura, podia ser terrible, i si no els pares de la nostra generació (els dels 30 anys), en van ser testimonis. El càstig físic, per desgràcia, estava a l'ordre del dia.

Amb tot això vull dir que el funcionament de l'ensenyament no només es regula a base de lleis cada dos per tres. Necessita d'un compromís social perquè funcioni, un compromís de pares i de partits polítics, a la recerca d'un sol plantejament, que no canviï substancialment cada quatre anys d'eleccions. I llavors els professors assumirem amb més tranquil·litat que sí, que calen millors controls d'avaluació entre els professionals i que sí, que necessitem reciclar-nos constantment per estar al dia i oferir una bona educació. Llavors, tot és possible parlar-ho si respon a un interès general i no al nou pedaç perquè el vaixell de l'educació pública no s'acabi enfonsant.

P.S.: Saragatona, que ahir no va fer vaga, ha fet una sèrie de reflexions molt interessants que matisen algunes de les crítiques que vam rebre els professors des de mitjans de comunicació i l'opinió pública, desproporcionades i viscerals. Llegiu-lo, val la pena.

Comentaris

  1. Gràcies per la consideració. Saps, el que m'emprenya més de tot plegat és que després d'elogiar la nostra dedicació "individual" i les dificultats amb què ens trobem ens tractin com a estúpids per seguir els sindicats "immobilistes". És tot tan complex...

    ResponElimina
  2. Interessant post, venint d'algú que està dins les la maquinaria diària...

    ResponElimina
  3. Has fet un raonament de molt de trellat que, com a col·lega, compartisc íntegrament.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tots. Pere, estic d'acord amb això que dius, els sindicats són mals companys de viatge; en el fons, acaben convertint-se en una altra mena de partits polítics. És per això que comentava l'equidistància entre els polítics i els sindicats; molta gent va sortir independentment del que es deia des d'una banda o de l'altra, simplement perquè la situació ha arribat a ser insuportable. Fixeu-vos com, des de la vaga, els diaris ja no parlen tant de nosaltres...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada