"Viatge a París"


Molt abans que es convertís en una caçera d'aus rapinyaires, el periodisme fou un ofici d'on sobresurtiren grans escriptors, que sabien convertir un article en una petita obra mestra de la descripció i l'exposició. A Catalunya, entre mitjans del segle XIX i començaments del XX, molts bons escriptors van formar-se a la pàgina dels diaris abans de donar el salt al relat o la novel·la, forjant aquell estil tan peculiar i nostrat anomenat "Quadre de costums". Joaquin Ruyra, Robert Robert, Emili Vilanova o fins el mateix Narcís Oller van ser-ne alguns dels més destacats redactors de quadres de costums. Amb una llengua encara tremolosa (faltaven uns anys per a la normalització de Fabra), escrivien amb gràcia sobre oficis o costums socials a punt de desaparèixer i així els seus testimonis es converteixen avui en dia en un excel·lent retrat perquè ens fem una idea de com era la Catalunya d'aquell temps. Enric Cassany, professor de la UAB, on vaig treballar amb ell aquest tema, va editar fa anys una antologia anomenada Quadres de costums urbans del vuit-cents, a la col·lecció "El Garbell" d'Edicions 62, que pot ajudar-vos a fer-vos-en una idea.

Doncs bé, des de fa uns mesos tinc un llibre ben interessant anomenat Viatge a París (La Magrana), escrit a sis mans per Ramon Casas, Manuel Utrillo i Santiago Rusiñol, almas mater del Modernisme català. Imbuïts de l'esperit parisenc de l'època, centre neuràlgic de l'art a Europa, tots tres s'hi instal·laren, visquent tota mena d'anècdotes, envoltats de la bohèmia més recalcitrant. El seu testimoni donà una llarga sèrie d'articles per a La Vanguardia, que ara tenim recollits en aquest volum, i que són realment delicioses. Si sou uns enamorats/des de París i voleu saber com era en aquella època, aquest és el vostre llibre: les tristes condicions de vida al barri bohemi de Montmatre, el retrat d'un absurd pintor que s'ha enriquit amb un art convencional que engalipa els burgesos, un cap d'any pobre però excels gràcies a la participació d'un gran músic, la fraternitat entre els artistes... Les cròniques de Casas, Rusiñol i Utrillo són iròniques, divertides i, per damunt de tot, interessants. I ja posats, us faré una confessió vergonyant: resulta que tinc aquest llibre a una lleixa ben especial, la del bany... La brevetat i concissió dels articles (tres o quatre pàgines) els fa ideals per dur en determinats moments del dia, buits i desagradables per si mateixos i que necessiten de petites dosis per fer-los una mica més suportables.

Comentaris

  1. Molts llegim al WC també. En aquest espai no hi ha res com els haikús!

    M'has fet entrar ganes de comprar-lo tot i que em sembla que continuaré amb la meva abstinència compradora, ara prefereixo llegir llibres que comprar-los, encara que em pugui perdre les novetats més recents...
    M'alegra pensar que el nivell d'aquest blog no minva, sigui l'any que sigui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada